Quin tuf a tirania! Deu ser l'efluvi heretat d'aquella societat europea excedentària i plenament capitalista de finals del XVIII des d'on m'arriba aquesta inveterada pudor burgesa esdevinguda globalització. Aquest corrent de cloaca màxima neoliberal de multinacionals i banca, utilitzant la tecnocràcia, esta controlant i sotmetent al seu criteri les economies de tots els països “desenvolupats” en contra de l'interés social, ecològic i mediambiental del planeta.
Avui, la tecnologia (que, d'altra banda, indubtablement ha aportat qualitat de vida a l'ésser humà) és l'aliment d'aquesta nova ideologia que sols coneix la competitivitat i el creixement ràpid i continu uniformitzant, fomentant la unicitat burocràtica, cultural, social, econòmica i mundial en perjudici d'economies primàries i d'equilibris establerts per consuetud a la diversitat de cultures o pobles del món.
Aquest model de tecnocràcia "mercantilista" i especulativa veu el món com objecte explotable, i aquesta despietada visió comercial dogmatitza i polititza la idea de progrés, un gènere de progrés responsable de l'augment de la fam (quasi 900 milions de famèlics) i del canvi climàtic com a conseqüència de les polítiques internacionals procurades per aquest sistema molt allunyat de la perspectiva humana.
L'exemple de la recent cimera dels aliments a Roma és tot una evidència. Els interessos de les primeres potencies “usureres” varen impedir arribar a un acord per afrontar l'escandalós i inhumà problema de la fam al món. Aquestos miserables magnats del capitalisme no volen saber-ne res d'eliminar barreres comercials ni que es critiquen subsidis agraris…, això si, signen sense cap problema lleis que legalitzen l'explotació dels biocombustibles perfectament conscients que la fam augmentarà encara més i la mort de milions de persones anuals també. I per si no hi ha prou amb açò, invertixen 190 vegades més en armament que en la lluita contra la fam.
Com lluitar contra tot aquest sistema? Realment, podem enfrontar-nos? Com contribuïm des dels nostres pobles a la restauració de l'ecosistema social, mediambiental i econòmic del planeta en busca de la humana solidaritat?
Uns podem ser conscients de la situació i fer tot allò que estiga en les nostres mans dintre les nostres limitacions com a ciutadans. Altres poden anar un poc més enllà intentant eixa política honesta que parla sense por, amb valentia i des de la realitat per fer front i superar aquesta situació diguent:
Ja està bé de parlar de futur! El futur és la imaginació! És la demagògia! És el somni! És el resultat de tot aquest aparador de grans obres faraòniques i esedeveniments per a la plutocràcia mundial que ens fan oblidar el present; tot aquest sembrat de formigó i zones d'oci que depenen de l'economia de terceres persones, i açò és una temeritat!
Sols el present obra l'avenir, sols el present acredita la paraula quan aquesta viu a través d'eixa idea, d'eixe projecte que naix de les necessitats reals. Sols la visió de present i des d'una perspectiva global presenta la realitat del demà. No podem per més temps tancar els ulls i la boca davant economies que hipotequen el nostre patrimoni natural i ecològic; polítiques que obren en contra de la diversitat de recursos econòmics de les ciutats; polítiques basades en una privatització que ho monetitza tot; polítiques que enerven la identitat cultural dels pobles... Per aquestes raons, cal basar-nos i actuar per conviccions i no per estadístiques, perquè, del contrari, potser involuntàriament, prostituïm la ideologia deixant pas a una inèrcia social impel.lida per aquest “sistema establert” que ens aboque cap a un fi equivocat.
Però, desgraciadament, a la fi, aquestos honestos polítics se n'adonen que tampoc està en les seues mans tan nobles propòsits, sentint-se foragitats perquè els propis partits polítics també s'auto-alimenten d'aquest “sistema” basat en el servei als interessos del succedani burgés esdevingut empresari, i aquest empresari no és altra cosa que l'aliment tecnòcrata del nou model de capitalisme global.
Com veiem, som en un “ecosistema hostil”, perquè depreda tots els altres.
En fi, açò sembla un carreró sense eixida, una roda que no pot parar, i jo, escèptic davant la seua transformació, dic: ¡sálvese quien pueda!
