dilluns, 16 de juny de 2008

ESTÀ PROSTITUINT-SE LA POLÍTICA?









La paraula política ja estableix en si mateix un afer social: gestionar i encaminar la vida pública cap a la seua realització. Una persona viu la plenitud d'un instant de la seua vida quan és conscient d'una harmonia, pau, serenitat i amor que sent en relació a allò pel que està gaudint. Aquesta persona és feliç, se sent realitzada.

Cadascú de nosaltres intenta l'encontre amb eixe moment d'una manera singular, doncs cada persona és un món: som diferents i únics.
L'art de superar, en nom del bé comú, de la col·lectivitat, eixa diferència, és l'essència de la política, i sols es disposa d'una eina capaç d'aconseguir-ho: el diàleg. Però, no eixe diàleg on les conviccions personals tanquen portes a altres criteris, doncs d'aquesta manera ens allunyem de l'harmonia i, per tant, del bé comunitari.
Cal el diàleg respectuós, receptiu i enriquidor, on els arguments contraris són considerats font de coneixement, necessaris per trobar eixe nexe que uneix la raó humana i que és constructor d'evolució o progrés humà. No oblidem que l’ésser humà és el nus d’una xarxa de relacions, no solament amb les persones, sinó amb tota entitat.

Però, un se n'adona que entre els polítics no hi regna aquest diàleg d'enteniment sinó tot el contrari. Sent així, em pregunte quin gènere de progrés és eixe que autoritza el predomini d'una raó imposada i que abusa de la seua veritat per... governar!
I quan aquesta mateixa raó infal·lible i dipositària de la veritat, no governa, aleshores es creu amb el dret a dilapidar i anihilar els conceptes de qui en aquell moment ostente el poder, també en nom del progrés. D’ahí l’abús perpetu d’uns i d’altres que acaba enfrontant la societat.
Quan la raó s'enfronta a la pròpia raó, i el poble al propi poble, no hi pot haver-hi democràcia ni progrés humà (aquell que obeeix a la superació de la virtut humana a través de l'estima universal) ni, per tant, felicitat, perquè la distància existent entre aquesta dualitat impedeix vorer el bell camí de l'enteniment.
Potser desgraciadament açò ha sigut sempre així, però..., som al segle XXI i aquest model de món és el resultat de llurs comeses polítiques. Aquesta reflexió ens deuria portar a la idea de la gran responsabilitat que recau a sobre d'aquelles persones dedicades als afers públics en aquestos moments crucials per la humanitat.

Qualsevol “persona” pot ser polític, però no qualsevol “individu”. És aquest individualisme tan ferotge que confon “vocació” per professió, qui prioritza l'interés “particular o sectari” davant l'interés comunitari. Heus aqui el mal que pateix la ciutadania.
Quan les grans empreses se n'adonen d'aquesta mesquina particularitat, aleshores sorgix l'oportunitat de dirigir, el mateix que les multinacionals controlen el sistema econòmic mundial, el tràfic d'interessos propis, oblidant-se de principis i ideologies.

Quan els partits polítics resten en mans d'aquestes empreses, l'ànima de la política es desvirtua monetitzant tota actuació..., en nom del bé comú? Si! aquestos individus així ho defensen a través de “bells discursets” confeccionats amb una arquitectura semàntica adient a la circumstància que la ciutadania ha d’aplaudir.
I s'aplaudeixen els atemptats contra la natura comesos pel formigó, la mort de la vida agrícola, pecuària i marina, l'emigració industrial, la desaparició d'hàbitats i paisatges..., quant d'aplaudiment en nom d'un progrés capitalista!... fins i tot, tots aquestos corruptes “malayos” d'arreu del país que han eixit de les presons... aplaudeixen la democràcia!

Quan l'urbanisme esdevé cabdill i jutge de tots els afers polítics d'una ciutat (els ciutadans de Dénia en sabem prou d'aquesta questió, per desgràcia), aleshores podríem dir que la política, amb perdó de la paraula, està prostituïda, doncs s'allunya de la seua finalitat: la realització de la justícia a través de les virtuts com a creadora progrés “humà”.

1 comentari:

Don Ladrillo ha dit...

Estas cosas no pasan en extremadura, o en castilla la mancha, o en castilla león o en la rioja...¿por qué será?