El camí de la vida no és fàcil. Sovint ens aparéixen, sobtadament, pedres de tot tipus de tamany que impedeixen seguir-lo. Cal, doncs, ser forts per no caure en el desànim, poder apartar-les i anar superant situacions.
La condició humana fa que els nostres sentits “individualitzen” la realitat donant llur enteniment i valoració als fenòmens o als fets, però, sols aquells que saben vorer amb els ulls del seu l'esperit, són capaços de “donar-li a cada cosa la importància que te”, doncs aprofundir en tot esdeveniment equival a vorer les coses des d'una altra dimensió on son tractades amb eixe sentiment de pau, bé i estima que viu “eternament” en la nostra consciència.
De vegades, passem moments d'angoixa, difícils… una gran pedra ve a parar davant nostra, però… tot passa! I no cal donar-li més importància de la que te mentre la nostra voluntat treballe per intentar traure-la amb l'ànim dels nostres principis humans, sempre mirant al davant, no mai al darrere. Perquè la voluntat és inherent a la persona... i imprescindible per poder viure una vida digna.
Per això, cal seguir endavant amb esperança i confiança sense perdre mai eixe somriure i eixa alegria que ens ofereix la vida cada dia quan ens llevem del llit.
“El destí és el desig de l'imprevisible”, i és la llei de l'existència allò que mana l'esdevenir... perquè hui som, demà no ho sabem… perquè en un instant la vida ens pot donar un gir de cent vuitanta graus. Així, restem en mans de les diverses influències d'aquesta vida de colors tan variats i no ens queda més remei que resignar-nos alegrement a sofrir-les o, pel contrari, disposar-nos a gaudir-les.
Cal, doncs, recórrer els seus desitjos amb les nostres millors actituds humanes, és necessari que siga així… per nosaltres mateixos i per la gent que estimem i que ens estima, inclosos els ganduls i pocavergonyes.
Cal donar exemple... amb un somriure a cada instant!
