Sóc hereu d'un senzill passat, el meu. Molts no sabien escriure, ni llegir, però la vida els premiava amb el seu cant, amb la seua poesia vinguda de la plenitud, la serenitat i la pau. Potser no se n'adonaren, però en formaven part d'un tot establert per aquesta naturalitat.
De res ens val la saviesa del superb, l'orgull no és assignatura del cor i la vida no els passa l'examen.
Vull viure la meua cultura i aprendre amb ella la lliçó de la vida en aquest tros de sort que em pertoca, no aspire a més, per això sóc nació. He après que la senzillesa és la porta de la saviesa.
Encara em parlen els marges de les muntanyes amarrant una terra que donava fruit, camine per antics assagadors, m'ature als pous, mire des d'alli la mar, albire antics llaüts acompanyats de la mà del vent… tot em parla, és la veu d'aquest silenci, el sentit d'aquest meu món, missatge d'una consciència invisible, misteriosa, que mai no es corromp, que sempre és viva i es fa present… el meu desig veu l'esperança en el retorn d'allò perdut… aquesta estima!
No furtareu els meus arrels d'identitat, no seré la vostra víctima! Vosaltres, lladres que usurpeu vilment la raó d'ésser dels pobles en nom dels estats, de la unicitat, de l'homogeneïtat; vosaltres, dipositaris de la desraó i el destrellat implícits en els vostres enverinats sermons mercantilistes: no aturareu la feina de la diversitat, no desbaratareu la seua pau, el seu equilibri, ni eixa fe en els conceptes i els afers de les cultures, aquesta sagrada meta de tot ésser vivent: viure la intensitat que es fa eterna cada dia, cada moment, cada instant que passa... diferent i única en la seua tasca d'embellir el món.
Els meus fills seran hereus altra vegada d'aquest meu sentiment, i a la tardor dels temps, quan m'examine d'amor, el meu cor s'expressarà amb el llenguatge perenne d'aquesta sublim estima.
I viuré per sempre aquesta plenitud.
