Em diuen que deixe de preocupar-me i que disfrute de la vida per aquesta raó: Déu, possiblement, no deu d'existir… val, i això que vol dir? Que puc i dec traspassar més enllà dels límits de la meua moral ontològica? O potser hi ha un model de comportament que és font de joia i felicitat humana i que ignore per creure en Déu? O estan insinuant que soc un amargat per condemnat a ser súbdit d'un Déu que castiga al foc de l'infern les meues possibles “llibertats”? O també, és possible que es referisquen al fet que la vida esta feta per viure la voluptuositat, l'hedonisme i la luxúria general en aquest món concupiscent del negoci, del consum i la globalització on, efectivament, no cap Déu?
Ho entenc, entenc perfectament a aquesta gent que ha encetat aquesta campanya.
Si atenem al concepte de Déu que te l'església catòlica oficial i el seu exemple “d'exel.lència moral”, de lliurament cap a la humanitat, encara els comprenc més.
“Déu és l'ésser mateix que subsisteix per ell mateix”, “Déu fa al rei i el rei fa la llei”, “Adora a Déu i defensa al rei”, “Als representants de Déu deu considerar-los l'home com a ministres de Crist i dispensadors dels misteris del Creador”… tot açò i altres coses semblants diu part de la teologia cristiana i el dret canònic.
Així doncs, l'església de Roma entén Déu com una substància, com un ésser omnipotent i, per tant, la seua paraula és única, unívoca, omnímoda i justificada en l'autoritat d'un Rei, d'un Papa que, tradicionalment ha manat del món, doncs als successors de Pere els han lliurat obediència tots els prínceps i governants. I no cal que parlem dels abusos i les iniquitats comeses per aquesta església en la història (encara que també d'accions lloables i magnànimes per part d'alguns dels seus representants).
Clar, i la gent es pregunta: com és possible que un senyor (segurament amb barba blanca) que rua per ahí dalt, que és omniscient i bo, que ho pot tot, consentisca que quasi tres quartes parts del món siga víctima de la misèria? I que, a més a més, si no obeïm la seua paraula (que ix de la boca d'algun personatge efervescent d'aquest “sector escolàstic” tan retrògrad i dogmàtic de l'església catòlica), passarem tribulacions i serem sentenciats i enviats al purgatori. Fotre! Així si que te raó de ser aquesta campanya!
Em sembla que ja en tenim prou! Creure en un Déu persona és una aberració, una indecència i un insult a la intel.ligència humana. Jo crec en Déu el mateix que un ateu creu en la vida, en l'amor, en l'alegria, en la felicitat, en la plenitud…
Diu un proverbi antic que tot allò compost de tres és perfecte. Als principis del cristianisme, la idea de Déu estava basada en la Trinitat, de forma i manera que el símbol del Pare no podia “ésser” sense el símbol del “Fill”, ni aquestos “eren” sense el símbol de l'Esperit. Podem intuir Eternitat, Humanitat i Univers; esperit, matèria i ànima; veritat, camí i vida; generació, destrucció, renovació… equilibri, ecosistemes, vida!
Som relació, “jo no soc sense allò que veig, que sent-ho”, soc part d'un tot en equilibri, soc part de la vida, d'aquesta Omnipotent Consciència Universal d'Amor Etern en la qual puc relacionar-me a través de la mística. Clar! Això que Déu no siga “una persona”, això que “La Paraula” no vinga “d'un Ser” sinó que és el resultat d'un etern vincul Magnànim i Incommensurable d'Amor del logos de l'existència, això ja no convé a més d'un d'aquestos que volen ser amos de la voluntat humana… i divina.
L'església catòlica s'ha de plantejar seriosament aquesta qüestió.
