dijous, 23 d’abril del 2009

A LA VORERA (poqueta nit d'un dia d'estiu, l'any 1969)















Vella conversa d'estiu llunyà, iaios i veïns,
sento encara la sentor d'aquell tardet...
regalat verger, gai esperit agraït
que esdevenia hilaritat i goig comú.
En la memòria resta etern aquell flaire...

a la vorera, vida, a la vorera del carrer.

El gessamí apunta per dalt aquell mur,
rats penats i orenetes al cel dels xiquets,
serenitat, contemplació, pau i xerradissa...
alè d'agulla imperdible de flor blanca en vetust pit.
Canyes d'infantesa piquen, tot rient, el vol dels mamífers...

a la vorera, vida, a la vorera del carrer.

El balancí belluga en escolta jovial
mentre arriba mandrós el nítid crepuscle,
pel balcó assaja la veu del sopar
que cuinarà l'àpat de la nit fosca.
I milers d'estrelles en seran testimoni...

a la vorera, vida, a la vorera del carrer.

Conill amb tomaca i meló d'Alger
aturen conversa perquè cante el grill,
aquell puntet verd que mira el xiquet...
és una lluerna! I menja ja, Lluiset!
Tots erem feliços en la sobrietat...

a la vorera, vida, a la vorera del carrer.

Torna ja el col.loqui sota el firmament,
Maria és feliç parlant dels quefers,
i en això pregunta, ullprès el minyó,
absort d'un magnànim present de celèstia:
però, Déu existeix?
és clar que si! (diu Moltó) sinó,
d'on tanta meravella?
Tendresa i estima i bones persones, enyore...

en aquella vorera, vida, d'aquell carrer meu.