dissabte, 16 de maig de 2009

EL RESORGIR DE L'ÉSSER POLÍTIC



Som a un sistema polític injust per dues qüestions: regir-se amb lleis vulnerables i ser exercit per individus que la vulneren (encara que tota llei és abstracta i susceptible de ser vulnerada). Aquesta afirmació ve avalada pels delictes, falses imputacions, imputacions indiciades i altres corrupteles que porten els seus farcells als corredors dels tribunals.

Quan la transparència és absent als afers de la gestió de la vida pública, quan la participació és substituïda per les decisions dels tècnics, aleshores el pillatge i la tecnocràcia partix en dos el pilar de la democràcia.
I si a aquestes immoralitats afegim, vist el panorama general, la més que sospitosa parcialitat i politització dels mitjans de comunicació, de la justícia i la religió, llavors cal parlar de la prostitució d'aquesta noció transcendental de la política anomenada virtut.

Aquell polític que atén les raons i les necessitats de l'empresari capitalista abans que les inquietuds i mancances socials de la polis, ignora que ell mateixa en depén de l'àmbit del que és públic i s'oblida que la política no solament és governar, sinó sentir-se governat, sentir-se participat, doncs ell també és ciutadà i ciutat.

La ciutadania “conscient”, avui se n'adona que aquest tipus de polítics que així actuen en són també, a banda de responsables, víctimes socials de les seues actuacions, les quals incideixen en la degradació del medi ambient; en la monetització i privatització general d'allò que deuria ser exemple de valors humans i en el foment imparable d'un consumisme impel.lit per la incitació propagandística d'aquesta era de la tecnologia que està guanyant-li la partida a la cultura humana (i açò és constitutiu d'una tremenda gravetat).
Ara bé, la societat (que a través de la seua autoritat dona el poder als seus representants) se n'adona d'aquestos fets i alhora també del seu problema: com fer retornar el poder al poble.
Veritablement, és un problema perquè aquest “poder” realment ja no és en mans d'aquestos polítics, sinó de tecnòcrates baix ordres capitalistes (el polític resta com una mena de figura servil al sistema). Quelcom similar passa amb l'economia: els estats no la controlen, són les multinacionals i la banca qui talla el bacallar, és més, els grans reptes polítics sols es couen a l'àmbit supranacional.

Clar, parlar en aquestes circumstàncies de “l'ésser” polític, o siga, aquest horitzó humà, aquesta àrea conceptual on la seua activitat política esdevé praxi virtuosa o acte humà pel qual s'intenta assolir el bé comú de la societat, la plenitud de la persona, sembla de beneitons o, més bé, de romàntics.

L'actual sistema establert és occidental i es basa en una visió antropocèntrica i etnocèntrica del món. Per aquesta causa creu el polític que el bé comú sols es basa en la suma dels bens particulars de cada persona, en la construcció d’uns pretesos estats units per l’homogeneïtat cultural i la burocràcia o en la creació d'infraestructures públiques i serveis, i s'oblida de quelcom molt important. Aquest polític no ha de basar la seua funció política baix aquest concepte d'omnipotència humana, no ha d’actuar influenciat pel vell axioma colonitzador que deia allò de “el que és bò per mi és bò per tots”. L'ésser humà no és el centre de tot, sinó que forma part d'aquest “tot”, i aquest aspecte és importantíssim per la relació amb la vida. Quan aquest principi no s'acompleix, aleshores l'home s'abstrau de la natura trencant l'harmonia o ritme que procura l'equilibri vital de tot ésser vivent i no vivent no sols del planeta, sinó de tot l'univers.

El bé comú es troba, no sols en l'estabilitat econòmica, no sols en l'assoliment dels serveis públics... poder contemplar la bellesa d'una natura sempre jove... poder assabentar-se que aquella persona també ho contempla i és feliç com jo.
L'ésser polític és conscient que hem de viure integrats en aquest ecosistema anomenat món i del qual en formem part; conscient que sols podrem ser feliços quan preservem aquesta diversitat i quan els demés la gaudeixen. La felicitat és una experiència interior de l'esperit humà, el mateix que la pau o l'alegria, aquestes manifestacions humanes són alienes a la concupiscència i complementen el bé comú. No pot haver-hi bé comú sense felicitat, no pot haver-hi plenitud de felicitat humana sense integració ecològica. L'ésser polític ho sap, com sap també que la política és inherent a la vida i que ell és l'essència d'aquesta activitat en forma de dimensió humana.

Nogensmenys, ara mateix, a la política li cal una gran transformació: li sobra molt gandul, vividors i pocavergonyes que la degraden. Tanmateix, cal no destruir cases polítiques, sinó la deconstrucció del sistema polític per transformar-lo en un altre on l'ésser polític visca la plenitud.

Cal el resorgir de l'ésser polític!