dimecres, 25 de març de 2009

NO TINC DRET D'ESTAR TRIST?











Ho sé. No tinc dret d’estar trist perquè sóc mortal. Però la meva ànima també viu aquesta visible realitat i és per això que no puc evitar aturar les llàgrimes del meu sentiment.

Sí, m’agradaria somriure i fruir amb la convivialitat humana, gaudir del festejar la natura, sentir la joia amb el seré canor d'una mar asserenada, experimentar l’espectacle d’aquesta celestia d’astres que juguen a dibuixar la nit... m’agradaria ser feliç, però no és possible perquè allò tampoc ho és: sóc part de la seua essència, per això percep els seus missatges, els sento dintre mi!

Què hi puc fer?

Amb aquest meu neguit em reb l’alba cada dia, i la seua frescor m’espavila l’ànim desllorigador de l’esperança. Però la meua veu no troba auditori en un espai replet de multitud eixordada de soroll contemporani... no hi ha temps per escoltar res que no done benefici, rèdit, diner.
I amb l’incipient ocàs em revé la pena, l’angoixa.

Sí, estic fart de viure aquesta insofrible incitació al consum; empipat d’aquestos senyors de trage i corbata que em diuen com i de quina manera he de viure; avorrit de perennes polítics vomitadors de paraules que serveixen exclusivament els interessos dels poderosos i d’individus envejosos que amarguen i arruïnen la vida dels honestos... fart de tot aquest continu bombardeig de propaganda que trasbalsa els límits de la meua tolerància; fart de tanta tecnologia militar, de tantes guerres preventives, de tantes morts innocents, de tantes injustícies i de tanta inclemència de senyors que creuen amb Déu... estic fart d’aquest prosaic i feixuc temps.

Què hi puc fer?

Sí, evadir-me, viure la contemplació per sentir-me persona humana i poder esbrinar aquesta realitat que la meua consciència presenta: l’esperit de totes les coses és el vèrtex que tanca el triangle entre mi i l’observa’t. És aquest nus d’estima invisible, aquesta Paraula, qui diu que no tinc dret d’estar trist perquè sóc temporal... i Etern!

1 comentari:

Anònim ha dit...

desgraciadament tens tota la raó, aquest món i aquesta societat tan materialista s'encamina cap el precipici.