L'atenció a les persones malaltes o amb qualsevol tipus de discapacitat ha ser el primer i més important afer polític, per aquesta raó la sanitat pública hauria de considerar-se com exemple d'humana solidaritat, contribuint així a defensar i crear una societat igualitària amb els drets i cures de la seua diversitat.
I així era, pel que respecta a la sanitat, fins l'aparició de la llei 15/97 que va donar entrada a l'empresa privada habilitant “noves” formes de gestió en el sistema nacional de salut: “debe constituir (dita llei) un importante instrumento de flexibilización y autonomía en la gestión sanitària”.
A partir d'aqui, es facilita el negoci a tots aquestos senyors de la cosa privada els quals no tenen cap tipus d'inconvenient en dir que l'economia de la sanitat pública te problemes de sostenibilitat (una sanitat pública que s'arruïna pagant molt més a la privada que la despesa que suposaria invertir en recursos propis), que hi ha una manca de professionals, massa llistes d'espera i, a més a més, justifiquen d'alguna manera els seus interessos tot dient que el 30% dels metges combinen el privat i el públic i que la iniciativa privada va guanyant importància dintre un sistema públic que necessita ajuda per poder sobreviure. Així, aquestos presumptes empresaris del negoci i el lucre, són investits amb toga hipocràtica com a salvadors de la salut pública, tot recitant, des d'escenaris polítics, les “bondats” que brollen d'aquestos convenis de gestió directa o indirecta, concessions administratives d'uns serveis sanitaris que deixen enrere una Llei General de Sanitat que no recollia ni permetia cap tipus de gestió per part de persones o empreses privades dintre d’un Servei Públic de Salut que ara, amb aquest model de gestió empresarial, inclús s’aconsegueix canviar la comesa del seu personal assistencial: de clínic o guaridor a gestor.
I amb tot açò, algú pot dir que allò pervers no és la llei, sinó la utilització que es fa d'eixa llei (açò em recorda la LRAU i els PAIs), però, el cert és que el Tribunal Superior de Justícia de València va deixar clar, amb sentència respecte de l'Hospital d'Alzira, que “el suport legal a la concessió administrativa d'aquest hospital vindria donada pel Reial Decret Llei 10/1996 i 15/1997”.
I amb tot açò, algú pot dir que allò pervers no és la llei, sinó la utilització que es fa d'eixa llei (açò em recorda la LRAU i els PAIs), però, el cert és que el Tribunal Superior de Justícia de València va deixar clar, amb sentència respecte de l'Hospital d'Alzira, que “el suport legal a la concessió administrativa d'aquest hospital vindria donada pel Reial Decret Llei 10/1996 i 15/1997”.
En fi, crec que el súmmum de la desvergonyia és que empreses privades, i més a la sanitat, facen negoci a costa de diner públic... Les persones no som objectes comercials!
Si volem reclamar humanitat en el tracte personal, si volem que es desmonetitze la sanitat, no hi ha més remei, vist lo vist, que eixir al carrer (segur que també participaria eixe 55% que no va anar a votar diumenge passat) per reclamar EL RESCAT PÚBLIC DE TOT ALLÒ PRIVATITZAT I LA DEROGACIÓ DE LA LLEI 15/97.
PER UNA SANITAT PÚBLICA 100%!!
