No m'espereu fins que la paraula restaure el seu cant
i l'harmonia acompanye la seua alegria;
fins que no renasca la natura al meu voltant
i torne a atiplar, tot ufà, l'agraït ocell;
fins que l'humor d'aquell aiguabarreig de colors i vida
torne a ser identificat pels meus sentits.
No m'espereu per festes de la raó perduda
que no puc festejar-les orfes de veritable significat.
No m'espereu fins que l'estima, el coneixement i la bellesa
tornen a conviure arrelats a l'humà.
No m'espereu fins que les persones
tornen a retrobar-se a si mateix,
que vull reprendre el ritme de l'ésser,
la seua serenitat, la seua pau…
Perquè he descobert, dintre mi, l'Univers…
per això sóc d'aquest món, però no estic amb ell…
Així, no heu d'esperar-me!
