divendres, 16 d’abril de 2010

DE LA PERSONA I LA NACIÓ

Nació és el territori on naix la persona. Tota Nació te la seua cultura pròpia, o siga, eixe conjunt de sentiments socials que es “relacionen” d'una manera peculiar i dinàmica amb tot allò que viu i fructifica dintre l'àmbit territorial que li pertoca donat per les circumstàncies històriques. El “mite” d'una cultura consisteix en la seua manera (diferent i única) de vorer i comprendre el món.


Tota cultura te la seua política “particular” (aquest conjunt de principis i d'afers pels quals l'ésser humà intenta assolir el bé comú d’una societat on la felicitat de “la persona” serà en funció de la felicitat dels altres. D'altra banda, una cultura sense política pròpia és folklore ornamental d’un estat, desgraciadament, nosaltres, els valencians, d’açò en som testimonis), sent aquesta una contribució al llegat de cultures o pobles del món que conformen la seua riquesa i bellesa. El món és bell per la seua diversitat.

El respecte als drets dels pobles és primordial per a la convivialitat entre cultures. Les virtuts humanes en són eines essencials per treballar la paciència o tolerància i el respecte que duu a la “integració” de tota persona (única i diferent) en una cultura que li és aliena, sorgint aquesta “comunió” on naix l'enteniment mutu creador i savi del contínuum “progressar” de les cultures en la història. La interculturalitat “construeix” cultura.

Tota Nació és única, unívoca, singular i inalienable per naturalesa de la mateixa manera que tota persona és sobirana en si mateix. Tothom pertany sempre a una Nació amb la qual se sent arrelada perquè li és pròpia: el dota “d’identitat”.

L'estat és successor de l'imperi, pretén ser sobirà amb un sistema d'usos homogeni i amb un criteri evidentment monocultural nascut amb les idees de la Il·lustració (per descomptat, sense desmerèixer-la). L'estat és el poder amb què es vol dotar a una societat d’individus i del qual, a la fi, aquests es creuen investits. En la Constitució d'un estat, la seua “sobirania” resideix en “el poble”, en la seua “unitat”. No són les Constitucions “dels seus pobles o nacions” qui donen confiança (con-federació) a l’estat que es vol conformar. Així, l'estat no esta compromès amb un territori cultural concret, els seus ciutadans poden viure desarrelats del seu espai connatural o humà, la qual cosa no significa que no “impere” la solidaritat, la igualtat i el respecte en dita societat heterogènia, no és aquest el tema.

Les persones que viuen en una Nació, senten lligams d'estima per ella, no poden “divorciar-se’n”, doncs representa l'espai humà amb el qual s’identifiquen mitjançant aquest “sentiment”, diguem-ne, d’arrel innata... i dic jo, si un no és nacionalista, què és? estatalista? mundialista? Qui “acusa” de nacionalista a un altre, quin concepte de “cultura”, “d’estat” i de “nació” te? La "Paraula" també te la seua dignitat, però, de vegades, la "dicotomia interessada" prostitueix el seu veritable significat. Cal salvar la dignitat de la Paraula, de l'ésser humà!

“La llengua d'un poble és la manifestació de la seua identitat nacional, l'experiència d’una seua consciencia lliure”.

La persona ha d'adonar-se, comprendre, que els pobles del món han de ser lliures, respectats i admirats per poder conviure recíprocament; que, en nom de la vida, de la raó d'ésser, s'ha de permetre el gaudir dels seus drets en harmonia amb la diversitat; que, en nom del seu llegat de saviesa, hem de deixar d'utilitzar les prepotents i arrogants paraules “endarrerit”, “subdesenvolupat”, per així descobrir, assabentar-se i compartir les raons ancestrals, per exemple, d'aquelles cultures orals davant l'existència. Només d'aquesta manera, dic, podrem dir amb dignitat que som éssers humans amb plenitud de llibertat (doncs la llibertat no s’aprèn, no és una virtut, tampoc no és un deure ni, sorprenentment, un dret dels pobles, simplement va subjugada a la vida, forma part d'aquesta, li és immanent). 

"Llibertat és l’expressió d’identitat de la persona o ésser viu". Només d'aquesta manera podrem transformar i aconseguir un món millor i en pau, no hi ha altra via.

Però la realitat ens testimonia que anualment desapareixen desenes de cultures, cada any “moren” almenys un centenar de llengües de les 6000 que hi havien al món... en nom de què? amb quina finalitat? 

Probable i desgraciadament, aquest tipus o espècie de "progrés" contemporani capitalista prompte ens done la resposta.