Nació és el
territori on naix la persona. Tota Nació te la seua cultura pròpia, o siga,
eixe conjunt de sentiments socials que es “relacionen” d'una manera peculiar i
dinàmica amb tot allò que viu i fructifica dintre l'àmbit territorial que li
pertoca donat per les circumstàncies històriques. El “mite” d'una cultura
consisteix en la seua manera (diferent i única) de vorer i comprendre el món.
Tota cultura te la
seua política “particular” (aquest conjunt de principis i d'afers pels quals
l'ésser humà intenta assolir el bé comú d’una societat on la felicitat de “la
persona” serà en funció de la felicitat dels altres. D'altra banda, una cultura
sense política pròpia és folklore ornamental d’un estat, desgraciadament,
nosaltres, els valencians, d’açò en som testimonis), sent aquesta una
contribució al llegat de cultures o pobles del món que conformen la seua
riquesa i bellesa. El món és bell per la seua diversitat.
El respecte als
drets dels pobles és primordial per a la convivialitat entre cultures. Les
virtuts humanes en són eines essencials per treballar la paciència o tolerància
i el respecte que duu a la “integració” de tota persona (única i diferent) en
una cultura que li és aliena, sorgint aquesta “comunió” on naix l'enteniment
mutu creador i savi del contínuum “progressar” de les cultures en la història.
La interculturalitat “construeix” cultura.
Tota Nació és
única, unívoca, singular i inalienable per naturalesa de la mateixa manera que
tota persona és sobirana en si mateix. Tothom pertany sempre a una Nació amb la
qual se sent arrelada perquè li és pròpia: el dota “d’identitat”.
L'estat és successor
de l'imperi, pretén ser sobirà amb un sistema d'usos homogeni i amb un criteri
evidentment monocultural nascut amb les idees de la Il·lustració (per
descomptat, sense desmerèixer-la). L'estat és el poder amb què es vol dotar a
una societat d’individus i del qual, a la fi, aquests es creuen investits. En
la Constitució d'un estat, la seua “sobirania” resideix en “el poble”, en la
seua “unitat”. No són les Constitucions “dels seus pobles o nacions” qui donen
confiança (con-federació) a l’estat que es vol conformar. Així, l'estat no esta
compromès amb un territori cultural concret, els seus ciutadans poden viure
desarrelats del seu espai connatural o humà, la qual cosa no significa que no
“impere” la solidaritat, la igualtat i el respecte en dita societat
heterogènia, no és aquest el tema.
Les persones que
viuen en una Nació, senten lligams d'estima per ella, no poden
“divorciar-se’n”, doncs representa l'espai humà amb el qual s’identifiquen
mitjançant aquest “sentiment”, diguem-ne, d’arrel innata... i dic jo, si un no
és nacionalista, què és? estatalista? mundialista? Qui “acusa” de nacionalista
a un altre, quin concepte de “cultura”, “d’estat” i de “nació” te? La
"Paraula" també te la seua dignitat, però, de vegades, la
"dicotomia interessada" prostitueix el seu veritable significat. Cal
salvar la dignitat de la Paraula, de l'ésser humà!
“La llengua d'un
poble és la manifestació de la seua identitat nacional, l'experiència d’una seua
consciencia lliure”.
La persona ha
d'adonar-se, comprendre, que els pobles del món han de ser lliures, respectats
i admirats per poder conviure recíprocament; que, en nom de la vida, de la raó
d'ésser, s'ha de permetre el gaudir dels seus drets en harmonia amb la
diversitat; que, en nom del seu llegat de saviesa, hem de deixar d'utilitzar
les prepotents i arrogants paraules “endarrerit”, “subdesenvolupat”, per així
descobrir, assabentar-se i compartir les raons ancestrals, per exemple,
d'aquelles cultures orals davant l'existència. Només d'aquesta manera, dic,
podrem dir amb dignitat que som éssers humans amb plenitud de llibertat (doncs
la llibertat no s’aprèn, no és una virtut, tampoc no és un deure ni,
sorprenentment, un dret dels pobles, simplement va subjugada a la vida, forma
part d'aquesta, li és immanent).
"Llibertat és l’expressió d’identitat
de la persona o ésser viu". Només d'aquesta manera podrem transformar i
aconseguir un món millor i en pau, no hi ha altra via.
Però la realitat
ens testimonia que anualment desapareixen desenes de cultures, cada any “moren”
almenys un centenar de llengües de les 6000 que hi havien al món... en nom de
què? amb quina finalitat?
Probable i
desgraciadament, aquest tipus o espècie de "progrés" contemporani capitalista
prompte ens done la resposta.