Com tot en la vida, el que per alguns és un plaer, per a altres és un martiri insofrible:
El cant dels ocells relaxa els sentits de qui estima i te sensibilitat per les coses, tanmateix, és un soroll molest per qui no contempla la vida amb ulls de sublim admiració.
El cant dels grills ajuda a agafar el son a aquells que se senten agradablement acompanyats per la natura en les nits d'estiu, tanmateix, fot la nit a aquells que són durs de cor.
El cant del pollastre, mentre a uns els dona el bon dia, a aquells que no agafen el son perquè no tenen la consciència tranquil·la, els dona el bon emprenyo... i ganes de tallar-los el coll per tirar-lo al putxero que alimenta les seues vides.
El cant de la Sibil·la, quan diu: “Als dolents dirà molt alegrement: aneu, maleïts, en el turment! Aneu-vos-en en el foc etern amb vostre príncep a l'infern. Als bons dirà: fills meus, veniu! Benaventurats, posseïu el regne que us he aparellat des que el món va ser creat!”.
Aleshores, no cal dir de la humil i discreta satisfacció interna d'alguns, però, també la d'aquells altres que, sentint-se al.ludits, sense dubte, bramaran com el porc de Sant Antoni (que corre solt per tota la ciutat) volent justificar un comportament inexistent.
Per això, qui canta la veritat, es escoltat amb agraïment pels esperits honestos, però, a la primera estrofa, els pocavergonyes es taponen els oïts ràpidament i així, amb eixe estat, començen a córrer amunt i avall tot entonant judicis d'autodefensa i recitant dicteris que maleïxen aquella simfonia...
Clar! i de tant córrer, s'els baixen els pantalons quedant amb el cul a l'aire a vista de tothom.
I és que la veritat, de vegades tarda en arribar, però... Sempre arriba i preval!
