Que sí, iaio, que sí! No et dic jo que el món està
de l’inrevés? Quant que ha canviat tot! Ai, si alçares el cap!
Tu saps que a Dénia, la burra rodava la sènia i
cagava enlloc per a bé de la natura. Hui, una altra espècie d’animals va
voltant per tot el terme en busca de natura per cagar-li al seu damunt la ferum
del formigó... per a bé de les seues butxaques! I és que per aquí, iaio,
últimament el pobre va pel carrer demanant, el savi observant, el ric especulant
i el lladre saludant, a quin extrem hem arribat!
Tu t’enrecordes quan em deies: “Diumenge anirem al
camp a berenar”, doncs ara jo li dic al meu fill: “Diumenge anirem a dinar a
eixe restaurant que està on jo de xiquet anava a berenar”, que vol que li diga?
Si fins l’himne a Dénia ha quedat obsolet! almenys en l’estrofa que diu:
“Dénia, taronges i riu-rau...”, caldria posar-lo al dia tot dient: “Dénia,
immobiliàries i ciment...” per desgràcia, és més contemporani. És el progrés,
iaio, el progrés!
I el pollastre que teníem? Sempre em donava el bon
dia. Hui, quan em lleve del llit, entre sirenes, clàxons i crits de conductors
exacerbats, no hi ha dia que no m’enrecorde d’aquell pollastre. Però, qualsevol
te hui en dia un pollastre a ciutat! Abans que cante ja t’han denunciat!
I quan anàvem al port a pescar de nit? La lluna
canícula reflectia aquell camí lluent de la mar calma sota vivent celístia, què bonic! Era
com un regal pels sentits. Aromar de xàrcies, nit serena, la pau mediterrània
t’amerava l’esperit i la paraula d’un aiguabarreig de mites, tradicions,
rondalles, endevinalles, cançons, que tu, estimat iaio, em contaves amb
il·lusió.
Però hui, després de segles, els deniers ja no poden
passejar vora port, ni pescar, tot ha estat privatitzat, lladres i capitalistes
han atapeït tot allò d’iots de luxe, sorollosos vaixells de grans companyies
navilieres, bars i botigues construïts sobre formigó d’usurpació marina, pàrquings privats... un port ja pràcticament
orfe d’homes de mar i barques. Mor la cultura, la tradició i la economia
sobirana. Sap con s’anomena tot açò, iaio? Progrés! Aquesta merda de progrés!
Si, iaio, des dels carrers de la ciutat ja no
s’albira el Montgó... t’enrecordes del paisatge blanc i rosa d’ametllers al seu
vessant? Doncs hui l’únic que veus són blocs d’edificis que ofeguen els seus
habitants amb contribucions abusives i altres impostos.
Què troba? Ara que ens hem carregat la natura, les botigues imiten el seu cicle:
generació, destrucció, renovació, o siga, obrin, tanquen i tornen a obrir amb
un altre negoci a vorer si es salven, així fins l’infinit, iaio. Allò de les
botigues “de tota la vida” s’ha acabat, com tantes coses.
Si, la teua Dénia de la indústria, agricultura i
pesca, del paisatge i de la tranquil·litat, ja s’han encarregat d’aformigonar-la en nom
del turisme, però, fotre! almenys hagueren fomentat el comerç, creat oferta
cultural i infraestructures públiques... però no, esta ciutat no te remei,
aquells que ho han intentat sense “consultar” l’oligarquia local els han tallat
el coll, això és es igual que el FMI o el Banc Mundial, cinc o vuit nacions
poderosos diuen el que ha de fer la
resta del món en nom de la democràcia i el progrés, iaio, donen ordres! i si no
les acates no ha haurà un duro. El
resultat són institucions farcides d’una sort d’alficossos que acaten aquestes
ordres... així va el món!
I jo que creia que els micos sempre han imitat les
accions de l’home! Resulta que cada vegada més, me n’adone que hi ha molts homes
que actuen com els micos... sobretot quan s’enfronten davant el raonament i la
intel·ligència!
Però, quin raonament i quina intel·ligència mereixen
estos moniatos polítics que s’arrosseguen davant l’empresari capitalista? Doncs
aquest, a qualsevols d’ells els col·loca un trage, una corbata i un pin
distingit, els programa el software i… Au! A servir els seus interessos! Sent
així que “allò” comença a funcionar: parlen sense saber parlar, escriuen sense
saber escriure, comuniquen sense saber què diuen... saben sense saber! Tot un
miracle de la picardia delegada!
Ai! Si ho haguera conegut el “Tí Rovell
l’enterraor”, a ell que tant li agradava la política, iaio, li vindria “al
pelo”, doncs no sabia ni llegir ni escriure, però, tenia un verb! Ara que, ben
pensat, no tindria res a fer perquè era honrat i, a més a més, no sabia contar
mentides!
Que no volien fer un teatre megalòman en mig del
port? Si! Megalòmana mentida, iaio, perquè no sols anirà un teatre, sinó també centres
comercials, cinemes, zones d’oci, i si pogueren fer un heliport, també!... tot!
tot allí amuntegat per fer més grosses les butxaques del capitalisme! Els
poderosos sempre se’n ixen amb la seua, iaio, ja t’ho he dit: açò no te remei!
Tanmateix, esta cosa del software ambulant te un
problema: que quan se li esgota la bateria “apadrinada”, no val per a res més,
au! com un mocador!... Què voleu! El moniato, per molt que s’esforce en
guanyar-se un lloc als plats de disseny, sempre acaba socarrat dintre el forn!
No notes la sentor, iaio? La nostra ciutat ja comença a fer pudor a moniatos
socarrats!
I els borregos? Ja no es veuen, com abans, avançant
per florits assegadors espantant els mals esperits amb el soroll de les
esquelles, ja no es veu aquell pastor que tenia cura del seu ramat. Hui, els
borregos, estimat iaio, s’asseuen en còmodes sofàs espantant la cultura amb el
soroll d’una esquella de persuasió anomenada televisió, i esta en té cura de
procurar que cap d’ells se’n isca del camí preestablert pel gran pastor global
que no entén d’assegadors...ni de vida! És el progrés, iaio, el progrés!
Em ve al cap la iaia, pobra! Que bona persona era!
Això sí! quan em veia ociós, immediatament em reprovava, no fer res era un
pecat! Així que ja estava jo de seguida ajudant-la a ella o la meua mare en els
afers quotidians.
Com canvia el món, avi! Ara, la nostra honorable
Generalitat quasi ens obliga a viure de l’oci! Clar, però, és que en aquells
temps no hi havia golf ni golfos!
El dia que va morir l’àvia, quin cabreig vaig agafar
amb el frare! Si és que l’església també ofèn els morts, home! Resulta que a la
pobra dona, que no sabia ni dir “bon dia” en castellà, van i li canten la missa
de difunts en la llengua de Cervantes, què trobes? Cert és que la iaia no podia
vorer els frares per qüestions relacionades amb la guerra civil, per això, cada
vegada que en veia un, deia: “quan el mal ve d’Almansa”..., què vols, iaio, que
li tocaren la muixeranga?
I el Papa? Vaig anar a vorer la tia Pepa a València
un parell de dies després de la visita de l’home de blanc i, davant de la
parada de bus que hi ha enfront de sa casa, hi havien un parell de “pijos” tot
parlant de la visita del “susodicho”, i jo, que vaig ficar l’orella, escoltí:
“pues oye, ¿sabes que te digo? Que después de analizar todos los eventos y los
pormenores de la visita del Papa, concluyo que no tiene tanto de beato como de
boato”. Fotre! Tenien tota la raó!
Però, iaio, quina ciutat València!, Una gran ciutat
popular! Què neta! Per això els ciutadans estem també ben nets! Ja saps que a
la tia Pepa, la Rita, que no li la toquen. A ella li agrada dir que viu a
València (sense l’accent), se li ompli la boca dient que viu a prop de la plaça
d’Espanya i, encara que l’home que hi ha a dalt del cavall diu que és aquell
que eixia en els paquets de “Celtas cortos”, el dona com a referència quan
explica a algú on viu. Amb el senzill que és dir que viu al carrer S. Francesc
de Borja! No sé a qui li sembla la seua filla, avi! Això li passa per anar-se’n
a la capital!
Jo li dic: Tia! No se n’adona que la Rita i els seus
“palmeros” estan malbaratant els diners de tots els valencians en obres
faraòniques pels rics mentre els malalts i els xiquets no tenen hospitals ni
escoles dignes? Mire vostè quina és la política que fan els amics del “correa”:
“l’America’s Cup”, “La fórmula-1”, “la ciudad de las artes y las ciencias”, “la
ciudad de la luz”, “la ciudad de la ópera”, “la ciudad del ocio”, “la ciudad de
la música”, “la ciudad de la pilota”, “la ciudad de las artes escénicas”... I
s’han deixat la més important, tia! eixos “peperos” són incoherents! S’han
oblidat de fer “la ciutat de la pocavergonya!”… No pot ser, avi, la tia es
cabreja molt amb mi i sempre tinc que canviar de tema.
I la teua neta, iaio? Ara s’ha “tunnejat” tota,
quina impressió! Quasi no la conec! S’ha ficat dos parells de mamelles
impressionants, uns llavis que pareix que sempre estiga a punt de besar-te,
s’ha ficat lents de color i ara els ulls són blaus, el nas ja el te recte, s’ha
adobat els pòmuls, s’ha llevat dos costelles i, per acabar-ho d’arreglar, s’ha
canviat el nom! Jo li vaig dir que el que veritablement li caldria fer és
operar-se el cervell! Que trobes, avi? La homologuem o no? Ja sols li resta
passar la revisió cada any per si la silicona se’n va de costat! Fins on hem
arribat! Són coses del progrés, iaio, del progrés!
Es curiós lo de la veïna de la tia, iaio, tota la
vida ha parlat i parla valencià, però té un gos que li diuen Queipo i li parla
en castellà, és un gos castellano-escoltant! Qualsevol dia li preguntaré el que
fa al cas..., no li dic jo que vivim en un mon de xiflats?
I no plou! Ja fa massa que no plou! Hi ha molta
sequera, els embassaments estan al mínim! I la culpa de tot la té el Zapatero!
Això és el que diu tots el dies la televisió de la nostra “comunidad”, perquè,
avi, què vol que li diga? Ja sé que sempre hi han hagut cicles de sequera,
però, si en 10 anys s’han construït centenars de milers de cases, més que en tota
la nostra història, i a banda es pretén arribar a la xifra de 50 camps de golf…
Si un camp de golf “a la valenciana” o siga, de 18 forats, consumeix al dia uns
2.000.000 de litres d’aigua, a l’any uns 800.000.000 de litres, en 50 camps
necessitaríem a l’any uns 40.000.000.000 de litres, com de moment, avi, hi han
uns 30 en marxa, mes el consum dels milers de vivendes..., què vol vostè? Són
coses del progrés, iaio, del progrés!
Avi, si els seus companys, quasi tots llauradors,
alçaren el cap, a escopetades anirien tots eixos ganduls que ho estan fent tot
pols per omplir-se les butxaques!
Quin panorama: la nostra mar ha perdut el caragol “buguerol”;
el camp, als seus oriünds pobladors cromàtics; la muntanya, el seu hàbitat; la
ciutat, el trinar del teuladí. A la pluja ningú ja no crida i el sol crema
massa. El fred i la calor ja no sabem conviure... Fotre! Abans no hi havien
preemergències per foc, vent, pluja o neu, res d’això! Tot el món sabia que per
la Puríssima venien els temporals, per Gener les calmes, per Febrer les
aiguades i ventades, per Abril aigües mil, per S. Miquel l’estiuet... però,
clar! aquella societat respectava la natura i aquesta corresponia: m’enrecorde,
iaio, que sols mirant l’horitzó pronosticaves el temps, i no fallaves! Ara, ni
el mateix meteosat s’aclareix i, per què? Doncs perquè s’ha perdut el respecte
i l’estima! Hui, havent de tot, som uns desgraciats, abans, sense tenir quasi
res, érem més feliços! De què ens aprofita tanta tecnologia? A fer punyetes!
Si, home, si!
Però hui no es respecta res, mires el cel i veus tot
un encreuat de ratlles provocades per avions que llancen mil porqueries químiques
per “controlar el clima”, potser perquè “nuestra comunidad es turística y la
lluvia perjudica su economía”... ai, iaio, si els teus companys mariners i llauradors
alçaren el cap, a escopetades anirien tots estos fills del dimoni que estan
fen-t’ho tot pols en nom dels maleïts diners! Tanmateix, aquestos que creuen
que no s’han de morir mai ho anomenen progrés, iaio... aquest perniciós progrés!
I aquí estem, vivint esta vida que sembla un infern,
de fet, sempre s’ha dit: “fins demà, si Deu vol”, però a partir d’ara haurem de
dir: “fins demà, si Deu o el dimoni vol”, doncs hui en dia un ja no sap en
quines mans està el mon! Coses del progrés, iaio, del progrés!
Cada vegada que s’ha mort un amic meu, em pregunte,
el mateix que Sòcrates, qui dels dos tindrà millor destí, si ell allà on vaja,
o jo en aquest cada vegada més insuportable món tan fornit de progrés. Au,
iaio, ja ens hi vore’m... De segur!
