dimarts, 1 de setembre de 2009

DE LES EXECUCIONS PÚBLIQUES













La mort no era el seu final, la següent escena en aquell escenari corresponia al retor que, amb la seua retòrica d’incitació a la oració, aprofundia el seu dogma dintre les ments d’aquells espectadors: reseu, reseu per no caure en temptació! Per no acabar sent “mals homes” i evitar la sort d’aquest desventurat... en mans del botxí! Acte seguit, el cos d’aquell infeliç que havia sigut executat a la forca era esquarterat, trossejat: braços, cap, cames i tors eren exposats als quatre cantons d’aquell patíbul.

Aquelles forques amb “carners” (recipients on anaven a parar les desferres dels cossos en descomposició) instal.lades a les portes de les muralles o entrades de les ciutats, dibuixaven un paisatge tètric. Tot aquell que entrava a ciutat se n’adonava de com seria tractat per la justícia en cas que la seua intenció no fos “massa bona”.

A lladres i bandolers els tallaven les orelles o els marcaven amb ferro roent; als mentiders els tallaven la llengua... insults, blasfèmies, proxenetisme i falsos testimonis, eren castigats amb assots, marques o amputacions.
L’adulteri de la dona era dura i brutalment castigat per la inquisició o per multituds que les pedrejaven. I mentre l’home casat fornicava amb prostitutes (era tolerat), aquestes eren assotades o marcades amb foc previ passeig per ciutat (a la vergonya) a dalt d’una burra i amb el pertinent cucurull al cap. Els homosexuals eren cremats sense contemplació. Jueus, renegats de confessió, luterans, dones titllades de bruixes, científics, metges, filòsofs i tots aquells que qüestionaren les creences, principis i axiomes del dogma catòlic, també eren portats a la foguera.

Tots aquestos espectacles eren públics i comportaven l’entreteniment d’aquells avantpassats nostres els quals reprovaven amb una pedregada a tot botxí que no encertara bé en la seua tasca de donar mort a l’ajusticiat, així l’escalabrat executor testimoniava el desgreuge d’aquella gentada “tan ofesa” per la seua mala traça.
Aquestes pràctiques es portaren a terme en tot l’estat espanyol fins l’entrada en vigor de la Llei que aboliria les execucions públiques, açò ocorria l’any 1900.

Quan avui ens assabentem de països on pedregen o lapiden fins la mort a dones adúlteres, fuetegen per beure cervesa o pengen públicament els delinqüents, el cor de moltes persones sens contrau alhora que la impotència barrejada d’horror fa esclatar de les nostres consciències aquest crit que proclama “lesa humanitat”.
Però és aquesta mateixa consciència la que es pregunta si aquella manera “de vorer i entendre la justícia” dels nostres avantpassats, fou realment evolucionada cap a conceptes més humanitaris que donaren el seu fruit amb la Llei que abolia aquells espectacles de la mort o, pel contrari, no fou llur societat sinó el “criteri” d’un governant amb dimensió humana qui la promulgara en nom de tots.

Tots som fills del nostre temps, l’ésser humà viu arrelat a les circumstàncies culturals de l’època que li és pròpia i de la qual és contemporani dintre un espai concret. Però és cert que hi ha multitud de cultures o maneres de veure el món diferents i úniques. Sols el diàleg respectuós (encara que siga baix el pes del que és tràgic) pot portar a la integració mútua i ser capaç de superar aquestes qüestions relatives als drets humans entre cultures. És més, aquesta “condició” de diàleg és l’única via possible per poder caminar cap a la salvació d’un planeta que pateix una greu crisi econòmica, ecològica i humana.