diumenge, 5 de setembre de 2010

JO SÓC TEMPS (A Raimon Panikkar)

Sóc a un espai on els instants naixen del no-res contínuament, sóc present en el present perquè sóc temps... origen, creació constant, novetat, realitat, plenitud i eternitat.

No visc instal•lat en el passat ni en el futur, sols visc aquest present i la seua obertura que els abraça.

No visc les hores ni els minuts, sols el ritme de la natura, dels éssers, dels astres... el temps és el ritme de l’ésser, de la Vida. L’ara és etern!

No hi ha vida sense mort ni mort sense Vida. No hi ha vida individual, no hi ha mort individual...

Perquè la vida és un instant més del temps: tot un Univers temporal, etern i infinit es manifesta amb la persona...

Perquè la mort és un instant més del temps: tot un Univers temporal, etern i infinit desapareix amb la persona...

Perquè Vida és generació, destrucció i renovació; és origen, humanitat i univers; és ànima, matèria i esperit. Perquè l'esser humà és aquesta trinitat o realitat.

Entre l'observador i l'observat hi ha l'esperit que els uneix, la força, l'amor. Entre els sentits i la raó humanes hi ha la contemplació, la mística... que hem abandonat!

Perquè l’eternitat és del present, del temps, de l'instant, de l'ésser humà... és intemporal.

Paraula, temps, cosmos, consciència, mort, món, eternitat i Vida: Déu és tot això, i tot això és l'ésser humà, no hi pot haver-hi una cosa sense l'altra.

Però, no blasfemem! doncs Déu no és cap persona, és relació! No sigam necis, doncs també som divins...

Temporals, eterns i infinits, estimat Panikkar.