dimecres, 21 d’octubre de 2009

UN CLAM PER LA TERRA!!














Vinc d’una terra que ja no conec. Com foraster al meu poble m’adreçe a vosaltres ara i aqui, des d’aquesta sort de terra al cim del Montgó i sota aquest tros de cel que als meus ulls li pertoca, per parlar-vos.

I cridaré, si cal, en tant que em doneu el conhort i l’ànim necessari per poder retornar.

He intentat viure amb el sentiment i el respecte, amb el dret i les raons heretades de les vostres memòries. Hereu com sóc dels vostres afers consuetudinaris, res no puc fer, tot és inútil.

Uns nous glossadors òmplin aquest espai d’un alé cobdiciós, d’un miasma que enverina i esmica els afanys i les il·lusions d’aquells que volem caminar seguint el rastre de les vostres petjades... Son ells, eixos infames profetes contemporanis que pacten amb el dimoni la fam del demà, eixos que van avui pel carrer amb trage i corbata ostentant les seues podrides fortunes tacades d’atàvica sang i suor vessada en nom del sant pa de cada dia al damunt la terra…

La Terra! Bressol de la nostra cultura secular, festes i gaia alegria de collites, dintre el nostre subconscient encara vol arrelar aquell vell sement que la vanitat d’aquestos renegats emmetzina i mata.

La Terra! Mode de vida, costums i tradició impregnats a les nostres entranyes, els són talment hostes hostils, necis amb allò que reflexa quan es miren a l’espill de la seua pròpia herència d’identitat.

La Terra! Escarnida, humiliada, despreciada i despullada de la seua sagrada virtut per les impúdiques mans d’aquestos bandolers usurpadors.

Jo clame, memòries, la vostra justícia!

Justícia contra aquesta colla de profetes bastards de la vel·leitosa fortuna, contra eixos dispensadors infatuats d’una efímera economia fal·laç que destruïx allò que nosaltres més estimem.

Justícia contra aquestos predicadors de la cobejança que fan escaramulls amb les lleis mentre la nostra inveterada economia històrica agonitza sota una nova, importada i incompatible per naturalesa moda de pal i pilotes que pasejen per dalt d’una terra d’arteries intoxicades, sota la qual ja no hi ha cap vida ni cap corrent pur.

Justícia contra un progrés basat perillosa i únicament en l’economia d’oci de terceres persones que aquestos presumptes taumaturgs ens obliguen a agafar a canvi d’una avidesa de diner que avui dona alegria i demà els nostres fills i nets ploraràn per desheretats i desproveïts d’un patrimoni mil·lenari i veritable.

... I vinc aquí, memòries immortals, per reclamar el sentiment perdut del meu poble, per reprendre l’antiga estima cap a tot allò que el sol i l’aigua vivifica, per obtenir les forces que em manquen i així poder fer palés l’advertiment arreu del meu país d’allò que vosaltres deixareu dit: un poble sense sentiment d’identitat és un poble orfe d’estima pròpia, incapaç, per ignorància, de poder trobar la seua dignitat.

1 comentari:

Pere ha dit...

Visca la Terra!