dimecres, 18 de novembre del 2009

MÓN O VÍCTIMA DEL FRACÀS POLÍTIC

Versión castellano:


El sistema polític vigent en la societat “desenrotllada” ja ha esgotat la seua credibilitat. I no acatem aquesta afirmació en base únicament a consumats episodis de corrupció o ganduleria política ni a qüestionables mecanismes democràtics que (a l'estat espanyol) emparen mocions de censura capitanejades per cohonestats trànsfugues que desacrediten i prostituïxen la democràcia i la justícia social.

Tampoc no inculparem en això la presumpta parcialitat manifesta en els àmbits judicial i mediàtic.

L'assumpte és molt més greu. L'alarma fa temps que va botar, encara que pareix que ningú vullga advertir-ho: el món és víctima d'una crisi social, ecològica i humana terminal.

Les dades de degradació, contaminació, agressió, explotació i extermini en territoris, oceans, espècies, cultures o éssers humans, són esgarrifosos, demoníacs. El grau de deshumanització en l'acció de l'home s’apropa a la barbàrie. El nivell d'abstracció de l’ésser humà respecte de la naturalesa és màxim.

La praxi política exercida sobretot durant els últims 30 anys ha suposat pels recursos naturals del planeta la seua ferida de mort, i en aquesta agonia s'ha posat de manifest el missatge: trenta anys més de competitivitat, d'expansió i creixement indefinit en la productivitat, de consumisme, són inviables i impossibles.

El planeta ha mostrat el seu límit alhora que les ideologies democràtiques sucumbixen per fracassades.

Però aquestes ideologies no queden ermes pels seus principis o finalitats, sinó es desvirtuen perquè cauen en mans de qui no llaura la virtut i per tant no li és possible arribar a viure, a governar i sentir-se governat en harmonia ni en justícia: milions de desheretats, de desesperats, de víctimes de la desgràcia i de la fam, de xiquets esclaus, de vençuts, ferits i refugiats d'hòrrides, incessants i inhumanes guerres, representen quasi les tres quartes parts del planeta… És aquesta la causa de la democràcia "representativa" (no participativa!)occidental? Potser el “sistema” es conforma amb hieràtiques “declaracions dels drets humans” que ornamenten i complementen el trage judicial del món “civilitzat” per a major glòria de la seua demagògia política?


És aquesta la realitat i no una altra!

Si la meua qualitat de vida resta en funció de la qualitat de vida dels altres, però només considere “els altres” als meus veïns, llavors no habite el món perquè no visc amb la consciència de “ser” món, de viure connectat a “un tot” del qual forme part i d'implicar-me en el seu ritme de vida com a única experiència de plenitud i realització humana.

Però el capitalisme salvatge, la tecnocràcia i la seua tecnologia han romput tota connexió amb els ritmes naturals creant un espai inhabitable per a l'home modern i les seues societats “avantguardistes”.

El G-20 o directors del món “desenvolupat” creuen que amb el seu “capital econòmic” i la seua globalització “mite” d'una economia més “forta”, han de superar les crisis, han de salvar el món. Lluny d'això, s'aguditza cada vegada més la degradació mediambiental i el drama humà de la fam… Ningú no advertix de la unilateralitat d'un sistema que està intentant colonitzar el món davall un únic model econòmic, cultural i de societat?
Hi ha pobles que no senten la necessitat ser “moderns”, “desenrotllats”, ningú no reflexiona sobre aquesta qüestió? On està el diàleg amb aquestes cultures? On està la “virtut” democràtica de les N.U. davant del genocidi que patixen desenes de pobles indígenes que viuen en harmonia amb la naturalesa i defenen els seus territoris ancestrals de multinacionals que exploten les seues terres amb el consentiment dels estats?


Sovint les lleis transgreden llibertats i drets que són connaturals en nom d'una “particular” visió de “progrés”. Les cultures no entenen de fronteres (ni la contaminació de lleis ni taxes).

D'altra banda, es deixa entreveure una certa arrogància i unilateralitat per part de les “primeres potències” al pretendre “dirigir” una economia mundial basada en un creixement vigorós a més del desvergonyiment, per a major inri, que representa parlar de la “lluita contra el canvi climàtic” quan EUA i Xina (els més contaminants del món) ja han anunciat que no es comprometran “en res” durant la pròxima cimera de Copenhaguen.
Així, la gran demagògia de l'actual política recau en la qüestió ecològica: avions que aterren planejant, campanyes d'estalvi energètic, energies renovables, campanyes de conscienciació, etc. Tot açò està molt bé i evidentment cal portar-ho a la pràctica, però la solució a la crisi ecològica no és una solució exclusivament tècnica. L'actual situació ve a conseqüència de la nostra manera de veure i entendre el món, la crisi ecològica és un problema de percepció amb la seua consegüent intervenció humana.

L’esser humà s'ha abstret de la naturalesa de tal manera que la seua visió representa únicament “intervenció” i “explotació” amb finalitats econòmiques, sense advertir que nosaltres mateixos formem part d'ella i que si aquesta perix també perirà l'home.


I és en aquest punt on radica el problema: l’ésser humà ha de tornar a reintegrar-se en ella per “sentir-se” naturalesa, ha de “xafar” la terra, “viure” el seu ritme, escoltar i parlar, contemplar per entendre la nostra vertadera finalitat en el món lluny de l'antropocentrisme i la manipulació del temps que ens espenta a la desesperació de viure contínuament instal·lats en un futur que mai no es fa present perquè aquest forma part del projecte polític i tecnocràtic. Per aquesta raó, la solució a la crisi ecològica passa per un canvi cultural, una transformació dràstica en la manera “d’estar” en el món, de “residir” en ell, i açò significa el retorn a la interconnexió i l'harmonia, a l'ecosistema que impel·lix a l'acció cooperativa que integra ésser humà, naturalesa i univers en una unitat anomenada “vida”. Només d'aquesta manera podrem aconseguir la plenitud i canviar la realitat, una realitat que passa per adonar-se que “diversitat”, “diferència”, “bellesa” i “món” són sinònims, que moltes cultures són antagòniques però no incompatibles perquè les unix la vida. Per això, els pobles, les nacions, han de ser lliures i així desplegar la seua peculiar experiència de veure i entendre el món. La vertadera llibertat respon a l'espontània i dinàmica expressió d'identitat dels pobles.

Els polítics del G-20 estan necessitats d’aquesta saviesa, sent el diàleg respectuós i igualitari amb tots els pobles del món el concurs necessari per tornar-li l'ascesi perduda a l'acció política. Només d'aquesta manera i no d'una altra podrem modificar l'actual situació.
Però la tecnocràcia, que ha emprés la conquesta de l'esperit humà, s'oposa a tot això: cóm va a deixar-se véncer un “sistema” que ja ha seduït i captivat amb la seua tecnologia l’ésser humà i que ha projectat la seua “salvació” amb el transitar pels seus inesgotables camins de progrés capitalista?

La globalització i la seua cultura mediàtica i consumista són les deïtats d'aquesta civilització basada en l'especulació, el poder i els diners.
Afirmar que el sistema està equivocat, que les economies han de generar-se des de la necessitat específica dels territoris i els seus habitants, és confirmar que l'equilibri econòmic no residix en la globalització ni les seues multinacionals, sinó en la relació i complementació entre economies ecològiques i sobiranes. Però, cóm restaurar eixe equilibri quan el canvi climàtic i la competitivitat que força a la deslocalització fan impossible la viabilitat d'economies primàries i secundàries en multitud de territoris?

El polític conscient de l'actual situació, conscient que la tecnocràcia (i la indústria armamentística, els exèrcits) són totalment incompatibles amb la democràcia, no té cap futur. La seua dimensió humana no pot tenir èxit perquè les seues proposicions generarien la defenestració i l'enfonsament del “sistema”: sobirania dels pobles, interculturalitat, economia ecològica o sostenible, sobrietat, integració, interdependència, ecocentrisme… Tornar l’ésser humà al seu centre existencial que és “ser part” d'un tot en relació, en equilibri, en ecosistema.

Per això, qualsevol promesa en favor de la salut del planeta i de la justícia social és falsa i demagoga fins que no s'advertisca propostes “reals” que testimonien la desestimació gradual del “sistema” com a primer pas cap a un canvi radical.

Les ideologies polítiques també han fracassat per abandonar la realitat a la qual haurien d'enfrontar-se amb disposició i perspectiva global, voluntats inherents al concepte de “Ser Polític”. Però, en compte d'això, pareix que la política s'haja convertit en un concurs d'arribistes “aristòfobs” i instruïts pocavergonyes per a veure qui d'ells aconseguix trampejar la seua sort. Així, s'enfronta amb les seues diatribes a la societat, creant conflictes alimentats per interessos capitalistes que acaben imposant-se a la voluntat de la ciutadania entre escarafalls en nom de la modernitat, l'avantguarda i el progrés de preteses actuacions que generen el “mite” del futur de tots i totes.

Però no hi ha futur mentre es fabrique terrorisme i hagen terroristes, mentre s'idolatre el capital i hagen anticapitalistes, mentre es promulgue el pacifisme i hagen pacifistes, mentre es promoga l'ecologisme i hagen ecologistes, mentre hagen “intocables” que parlen, exercisquen i executen i mentre hagen bons i roïns.

El diàleg entre cultures sense “etiquetes” de poder, sense ostentació de cap tipus, sense intencionalitat manipuladora i en completa igualtat de drets, és l'únic camí per la salvació i renovació del planeta.


Alliberar l'esperit humà i reconduir amb això la praxi política és el pas necessari per intentar transformar un món atrapat en un atzucac... i em tem que vaja a seguir així en tant no sorgisca una “consciència global” que “ature” el sistema fins aconseguir un compromís “Polític” ferm d'actitud i d’acció “reintegradora” que restaure l'harmonia entre tots els éssers vius del planeta.