Il.lustríssima Sra. Barberà, Alcaldessa de València:Com a valencià implicat en la preservació del nostre patrimoni natural i la nostra cultura, mitjançant el respecte i compromís que reclama la meua comunió amb allò estimat, no puc sinó sentir recança davant els darrers esdeveniments que, a l’anunci de les seues pretensions, afecten al Cabanyal o antic Poble Nou de la Mar, bell nom.
Vostè sap massa bé el significat de la paraula “patrimoni”, tanmateix, l’aspecte humà inherent al seu concepte (que viu i ha de perviure amb i per nosaltres), no és contemplat pel govern que vostè representa:
P.A.Is que han devastat camps en producció, rossegat muntanyes, arruïnat el litoral; alqueries que han vist passar els segles, assassinades sense pietat tot esborrant un honorable atavisme que ja no pot oferir llegat... valencians i valencianes despullats de la seua forma i ritme de vida, obligats a viure el “progrés” que vostès imposen en nom del bé comú. ¡Quanta pena i dolor en l’ànima d’aquells que ja no poden honrar la memòria i la tradició d’una quotidianitat trepitjada! ¡És també la nostra memòria!
No crega vostè, Sra. Barberà, que aquestos valencians desheretats del seu patrimoni no importen a ningú: no hi ha patrimoni individual perquè és aquest mateix qui revela l’art de “ser” poble, cultura, identitat, manifesta una manera única d’entendre i vorer el món, ¡És part de nosaltres! ¡Enriqueix el món! I vostès no en tenen cap dret d’aniquilar-ho.
Desgraciadament, una majoria de governants allunyats de la dimensió humana que condiciona el “ser polític”, creuen que en democràcia la quantitat, la majoria mana: vostès reforcen les raons per les quals volen mutilar el Cabanyal al.legant que han obtingut la majoria en totes les taules electorals d’aquest barri.
Creuen també que “progrés i futur” són sinònims de creixement econòmic, expansió, velocitat, competitivitat i tot això que, segons vostès, ens porten la “modernidad y prosperidad de nuestra comunidad”. El pàrking que està arruïnant els Jardins històrics de Monfort n’és un exemple d’aquesta “necessitat” de treballar pel futur i la qualitat de vida tantes vegades referits en els discursos polítics.
Però, quines són les víctimes en la realitat d’aquest particular “progrés”? Les víctimes, Sra. Barberà, no tan sols som tots els valencians amb vostè inclosa i el seu territori, sinó el planeta sencer. I així comencem a evidenciar-ho, desgraciadament.
La tecnocràcia capitalista i privatitzadora que ha substituït la democràcia, imposa, en nom de la majoria, les seues regles de joc, regles que violenten els ritmes dels ecosistemes, negligeixen els principis humans i tergiversen l’ordre de les coses.
Allò estimat sols gaudirà de la seua protecció si serveix els interessos del “sistema”. ¡Ens dicten allò que hem d’estimar!
Entre el sentiment d’estima per allò que sentim com a propi (experimentant l’admiració, la pau, la plenitud, la felicitat... la vida) i l’interès econòmic que gracies a “allò” (mer objecte a explotar) alimenta dit sistema, hi ha una pugna: progrés humà front progrés capitalista.
Certament, Sra. Barberà, caldrà aturar-se urgentment, caldrà “parar” el temps per tornar a plantejar-se seriosament què és la política i què significa ser polític.
La raó resideix en les coses mateixes. Allò raonable i la seua praxi no depèn de l’opinió d’una majoria o, millor dit, de la voluntat d’una oligarquia poderosa i els seus “mass media”, sinó del resultat d’una experiència: ser part d’un tot.
Els polítics haurien de ser com fars que guien la societat, tanmateix, almenys al meu poble, a la meua nació, en compte de donar llum, donen fum... un fum que contamina i mata l’esperit de totes les coses, de totes!
Quanta incompetència! Sra. Barberà, quanta negligència!
Creuen també que “progrés i futur” són sinònims de creixement econòmic, expansió, velocitat, competitivitat i tot això que, segons vostès, ens porten la “modernidad y prosperidad de nuestra comunidad”. El pàrking que està arruïnant els Jardins històrics de Monfort n’és un exemple d’aquesta “necessitat” de treballar pel futur i la qualitat de vida tantes vegades referits en els discursos polítics.
Però, quines són les víctimes en la realitat d’aquest particular “progrés”? Les víctimes, Sra. Barberà, no tan sols som tots els valencians amb vostè inclosa i el seu territori, sinó el planeta sencer. I així comencem a evidenciar-ho, desgraciadament.
La tecnocràcia capitalista i privatitzadora que ha substituït la democràcia, imposa, en nom de la majoria, les seues regles de joc, regles que violenten els ritmes dels ecosistemes, negligeixen els principis humans i tergiversen l’ordre de les coses.
Allò estimat sols gaudirà de la seua protecció si serveix els interessos del “sistema”. ¡Ens dicten allò que hem d’estimar!
Entre el sentiment d’estima per allò que sentim com a propi (experimentant l’admiració, la pau, la plenitud, la felicitat... la vida) i l’interès econòmic que gracies a “allò” (mer objecte a explotar) alimenta dit sistema, hi ha una pugna: progrés humà front progrés capitalista.
Certament, Sra. Barberà, caldrà aturar-se urgentment, caldrà “parar” el temps per tornar a plantejar-se seriosament què és la política i què significa ser polític.
La raó resideix en les coses mateixes. Allò raonable i la seua praxi no depèn de l’opinió d’una majoria o, millor dit, de la voluntat d’una oligarquia poderosa i els seus “mass media”, sinó del resultat d’una experiència: ser part d’un tot.
Els polítics haurien de ser com fars que guien la societat, tanmateix, almenys al meu poble, a la meua nació, en compte de donar llum, donen fum... un fum que contamina i mata l’esperit de totes les coses, de totes!
Quanta incompetència! Sra. Barberà, quanta negligència!
