dimecres, 14 de desembre de 2011

DE LA JUSTÍCIA


Tots hem sofert injustícies i, sovint, ens hem vist impotents davant aquestes. Tanmateix, cal assabentar-se d’una realitat: la justícia no es pot legislar, doncs, del contrari, ni Sòcrates ni Jesús hagueren estat condemnats a mort; a Bruno no l’hagueren cremat viu; ni Galileu, Vesal, Copèrnic, Kepler, Newton, hagueren estat acusats, condemnats, perseguits, estigmatitzats per heretgia; cap llei no consentiria els crims de lesa humanitat i depredació de la natura que cometen estats agressors o multinacionals, ni alguns jutges continuarien gaudint de dos vares de medir, una pels seus afins ideològics i l’altra, esdevinguda fèrula, pels seus contraris.


Què és la justícia? Potser el desig de l’últim “criteri” de la nostra consciència pura davant quelcom transcendent: l’Amor per la Vida, partícip d’un Magnànim Univers de Consciència... si voleu, digueu-li Déu o Vida (no mai eixe infame i personal déu catòlic que utilitza l’església per imposar i universalitzar el seu dogma en nom de la seva paraula).
Nosaltres, fills d’una infinita naturalesa d’estima, no som res sense aquesta relació que ens revela el sentit de la vida i ens convida a creure en un fi més elevat que, com abans hem dit, ens transcendeix i pel qual aprenem a morir: l’Amor per la Vida, l’Amor de la Vida... si voleu, digueu-li filosofia.

Per aquesta causa la fe es fa present i la religió (no entesa com el concepte papal del dogma catòlic, sinó com allò que uneix, que ens relliga amb totes les coses de les quals formem part sense que  ningú no mane, sense jerarquies) necessària en totes les cultures del món.
Qui, ateu o creient, en la seva intimitat, no ha implorat o suplicat alguna vegada ajuda o justícia davant l’adversitat, problema o conflicte? Uns s’han adreçat a Sants o familiars ja traspassats, altres han alçat la vista al cel, altres a dintre d’ells mateixos… És l’instin humà, com el nadó troba el pit de sa mare i succiona, així també nosaltres intuïm, a través d’aquestos sol.lícits efluvis, l’existència d’una Vida que ens escolta a través de l’estima.
Tot acte humà portat per una atenció, intenció, paraula, acció i esforç recte i noble, mai no pot ser vulnerat pel mal. Cert és que aquest pot aparèixer i apareix, però sols per confondre’ns i fer-nos caure en el desànim. Per què el desànim?
La contemplació, la meditació, fa brollar la font d’aquesta saviesa interior que cadascú de nosaltres tenim a dintre (coneix-te a tu mateix), així, aprenem confiant en aquesta essència immortal de l’ésser humà que és ànima, paraula, memòria... llavors som “conscients” que la nostra raó no és últim criteri de realitat ni pot trobar resposta a certes qüestions: Per què tenim sentiments? Què és el sentiment? Què és la bellesa? Què és l’amor? Com funcionen aquestes coses?
Així, admirem allò que és bell, allò que és sapiència, ho estimem i ho considerem una benedicció de la vida sense tindre veritable judici més enllà de la nostra raó: per què és bell o erudit per mi i no ho és per tu? La llibertat individual també és estima i excel·lència quan el seu diàleg és respectuós en funció d’aquest principi transcendent (l’Amor per la Vida) que fa superar els conflictes: aquesta virtut humana que uneix en la diferència... tan oblidada.
L’esser humà, amb el seu lliure albir, forma part d’un tot en continua relació amb aquest Déu símbol de la Vida. Percebre aquesta relació fa que la persona valore la vida des d’una altra perspectiva, des d’una dimensió allunyada de la superficialitat i trivialitat mundanes que res no aporta a la nostra felicitat interior. Des d’aquest ull del sentiment que és el nostre esperit, aprofundim i descobrim el veritable amor, la veritable bellesa que tots els dies es presenta davant els nostres nassos i no advertim, això mateix que ens fa forts davant les dificultats, el sofriment i les injustícies. Qui no donaria, sense dubtar, la seua vida per salvar el seu propi fill? Així també actua la vertadera justícia amb nosaltres, però, abans, necessitarem descobrir la veritable estima, obrir el nostre esperit o nexe amb totes les coses.
Veiem, en moltes de les nostres ciutats, polítics que haurien de guiar la societat imputats, uns amb raó, altres víctimes d’interessos polítics i empresarials. Veiem fiscals sectaris i jutges que resolen des de la connivència política. Veiem moltes iniquitats.

Sols sorgeix aquesta qüestió: quan el poder del diner o capitalisme impedeix la “realització” de “l’Ésser Polític” o dimensió humana, quan aquest se sent frustrat, què fer? Pense que mai no hem de perdre l’esperança.

Romandré aïllat, isolat... sóc dimitit d’aquesta societat per així evitar perdre la meua dignitat, doncs, al menys, ara mateix, és aquest l’últim desig de la meua consciència.


¡Conciencia nunca dormida,
mudo y pertinaz testigo,
que no dejas sin castigo
ningún crimen en la vida!
La ley calla, el mundo olvida;
mas ¿quién sacude tu yugo?
Al Sumo Hacedor le plugo
que, a solas con el pecado,
fueses tú para el culpado
delator, juez y verdugo.


Núñez de Arce