dimecres, 6 de gener de 2010

UNITAT DE LA LLENGUA I NACIÓ


"L'eminent Manuel Sanchis Guarner desqualifica decididament la legitimació del valencià modern com a descendent directe d'una llengua visigòtica i mossàrab compartida per moros i cristians. Si bé la invasió àrab va congelar la diversitat de dialectes visigòtics que nosaltres anomenem (indiscriminadament) "mossàrab", el dialecte del valencià era molt diferent a l'actual llengua valenciana, que no és més que el català importat durant la reconquesta i modificat amb elements morfològics i fonètics regionals i amb algunes paraules àrabs i mossàrabs".

Independentment de consideracions més o menys encertades respecte la gènesi de la nostra llengua, els valencians hem de responsabilitzar-nos de l’actual situació o realitat en que es troba la nostra identitat com a poble, si és que ens estimem el nostre legat... si és que hi ha quelcom de sentiment cultural, d’arrel a la terra, d’amor propi.
Tanmateix, aquesta és una qüestió o debat absent en la política valenciana causa de la seua indigna indiferència pragmàtica. Caldrà, doncs, conscienciar-nos cadascún dels ciutadans i ciutadanes del poble valencià tot qüestionant seriosament el nostre futur nacional davant l’actuació dels nostres polítics en aquestos darrers anys, doncs són els responsables del fet que la nostra llengua siga causa de divisió entre el nostre poble i per tant de destrucció; són els responsables d’humiliar a aquells que estimem la nostra nació a través de la TVV; són els responsables de no haver vertebrat a hores d'ara aquest país (on són les comarques?); són els responsables d’haver encoratjat la "fòbia al valencià" als territoris castellanoparlants; són els responsables d’abaratir, degradar i humiliar la llengua utilitzant-la quasi exclusivament de capçalera; són els responsables que un 52% dels centres educatius no aporten cap línia d’ensenyament en valencià; són els responsables que dels vora 16000 empleats a l’administració valenciana només a uns 200 se’ls ha exigit un determinat coneixement del valencià; són els responsables de “no acatar” cap de les 17 sentències del tribunal de justícia en favor de la denominació i unitat de la llengua (català-valencià); són els responsables d’enervar la difusió de la llengua valenciana evitant la seua promoció mediàtica amb nous canals de ràdio i TV (a més de la supressió de TV3); són els responsables que només la meitat dels valencians que viuen a ciutat transmeten el valencià als seus fills; són responsables, en resum, de no fer-li ús. L’actual política valenciana sembla un medi per aconseguir fer de la nostra llengua i cultura objecte de menyspreu i víctima de la desuetud.

Aquesta desafortunada realitat del poble valencià s’ha fet palesa per una raó: nació, llengua, cultura, societat, drets i política, conceptes de caràcter intrínsec per naturalesa, no estan representats perquè hi ha absència de polítics identificats amb llur sentiment. L’expressió d’identitat del polític “representatiu” del poble valencià no es correspon per desarrelada, i això significa que el seu poble no viu els drets i la llibertat que li és “connatural”. El País Valencià no te polítics propis, sinó una mena de succedanis d’antics “virreis”. Una cultura sense política pròpia és folklore... no cal dir més.

No podem, doncs, continuar en aquesta línia de destrucció d’identitat progressiva, el poble valencià ha de plantejar-se de col.laborar en la construcció d’un Món habitat per cultures en llibertat i en drets, de pobles o nacions en equilibri, en harmonia amb tot, això vol dir estima pel territori, pel seu patrimoni històric, cultural i natural. Cal sentir-se implicats i compromesos no sols amb la nostra cultura, sinó també amb l’estimació de totes les demés. Si la vida és sagrada, també ho és la peculiaritat amb la qual expressen la seua visió (o mite) la diversitat de cultures. Sols el respecte, la integració i la reciprocitat pot preservar les cultures en aquest segle XXI. Encara que, potser el poble valencià vulga continuar com fins ara, deixant-se portar per les polítiques unívoques i homogènies d’un estat centrípet que anomena “español” al castellà, amb la figura anacrònica d’un rei que no mostra cap sensibilitat ni respecte pels (seus?) pobles, (almenys el rei de Bèlgica parla flamenc quan es dirigeix a aquest poble) esmicant tota la nostra historia i identitat com a poble.

La tolerància i el respecte començarà quan els pobles del Món, lliures, es relacionen amb la manera que correspon al gènere humà, evidentment, amb humanitat.
Unir-se en la diferència, un esforç necessari.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Endevant mestre, sense mai defallir, fem pais, construïm poble.
Ferran