divendres, 22 de març de 2013

ENTRE LA MERDA



Esta és la breu història de Joan, un xicot el qual, fins als disset anys, havia viscut amb els seus pares a un poblet de muntanya ajudant-los en les feines del conreu i el pasturatge. Després d'acabada la Universitat amb un excel·lent expedient en dret, passà a treballar a ciutat en un "bufet" d'advocats, però, encara no havien passat tres anys, va escriure una carta als seus pares amb este missatge:


             Estimats pares: res més lluny de disgustar-vos, de provocar-vos decepció. Sé del gran sacrifici que m'haveu dedicat per arribar on ara mateix sóc, estic molt agraït, encara que, no per este motiu vos vull més. Haveu procurat donar-me una vida digna avalada per una carrera, i així ha estat. Si, he segut instruït per la cultura, el coneixement, la disciplina i totes les demés virtuts que este fi comporta.

Però, volguts pares, és este coneixement i no altre el que em fa vorer clar, aquell que m'amera de la suficient saviesa per arribar al convenciment que el vertader sentit de la vida perviu amb vosaltres, tot el que hi ha de bo i de millor en ella hostatja al vostre àmbit i no al meu.
Aquí, pares, en esta gran ciutat, quasi ningú no mira més enllà dels seus peus, doncs s'imagina, persegueix i te com objectiu en la vida l'altivesa i sobergueria que els procura un càrrec. Tots en volen un "status social" distingit, ser famosos,  i s'arrosseguen als poderosos o trepitgen les normes de la moral humana per aconseguir-ho. Semblen animals que lluiten entre ells pel control d'un territori, d'una presa, i no se n'adonen que, a la fi, allò pel que han lluitat indignament acaba per destrossar-los a ells mateixos.

D'altra banda, no puc suportar haver de defensar el lladre o el violador davant la justícia i acceptar que sovint esta els deixe lliures a l'instant o en pocs anys mentre llurs víctimes i familiars són causa del meu insomni i depressió.
Este món no és el meu! Les televisions que anestesien els cervells i proposen el model d'usos a seguir; eixos prohoms amb trage i corbata que ens fan creure en una felicitat vinculada al diner, avalada i vigilada pels bancs i destruïda, moltes vegades, per gent de la meua professió.
Una felicitat òrfena de la seua pròpia naturalesa, desvirtuada, prostituïda, forçada al materialisme,  just el seu enemic! Allunyada de l'esperit, d'allò que constitueix la seva essència.
L'ornament els sedueix, l'or i les pedres precioses amaguen els defectes. La persona perd la dignitat. Sovint, em costa trobar allò que estime entre tant guarniment, doncs, baix esta imatge són enganyats els nostres ulls i aquesta societat no se'n adona o, millor dit, als quatre poderosos que manen del món no els interessa desmuntar esta nova doctrina mundanal instal·lada en la hipocresia.

Aquí, pares, lluny de les coses senzilles, del gaudir dels sentits, d'allò que ens revela el vertader coneixement de la veritat, sóc hoste de la mediocritat humana, de la indiferència. Dia a dia i a poc a poc, van despullant-me de sensibilitat, van endurint-me el cor, amarrant-me el sentiment fins aconseguir ser un ésser humà impertèrrit davant les misèries i el patiment d'altres éssers vius com jo... homes, dones, xiquets, natura, animals... tot sucumbeix al ritme de l'acceleració, de la competitivitat, de la rapidesa que ens impedeix d'aturar-nos a pensar, a contemplar, a observar, a comprendre, a distingir, a admirar, a elegir, a donar gràcies per tot allò que un dia va ser creat en nom del bé comú, en nom de la vida.

Ja no ho suporte més, prompte estaré amb vosaltres per sempre. Així, prepareu-me el llit i les eines, doncs tornaré a caminar entre la merda, entre les caguerades de cabra i bonyigues del bestiar, perquè la nostra merda, pares, fertilitza la terra, fa germinar donant vida, salut i alegria. Però la merda d'aquest món on ara sóc, la merda del diner, la merda del poder, la merda que els ix de la boca a eixos falsos taumaturgs neoliberals i capitalistes de la pau mundial, la democràcia i l'economia, eixa merda no fa pudor ni es pot xafar, però fa estèril la vida i jo no vull parar al seu clavegueram.

Tornaré a agafar el sarró i el vell flabiol, m'agenollaré davant el sol de l'horitzó i donaré gràcies a Déu pel nou dia, m'acompanyaré de música esquellera, del saludar dels ocells i de la bondat de la natura.


Ni trages ni corbates ni res de tot allò pel que molts s'endeuten i s'arruïnen la vida em caldrà ja, perquè de totes les coses, sols una no és prescindible: l'amor, aquesta estima que ens fa vertaders humans, plens d'humilitat en la saviesa, de bondat en la pobresa, d'enteniment en la ignorància, de comprensió en la bonhomia, plens de sentiment, de sensibilitat, de tendresa... Totes estes virtuts les vaig aprendre de xiquet, i no cal més per viure feliç i morir dignament i en pau, estimats pares.

1 comentari:

Comtessa d´Angeville ha dit...

Molt molt molt m'ha agradat molt.