“Mira’t a tu mateix: contempla el món. Coneix-te a tu mateix... ¡Mai no has sabut contemplar!”
“Potser infatuat per la ciència i la tecnologia, l’home modern s’haja autoproclamat “suprem” sobre tots els demés éssers del planeta amb dret a la seua explotació indiscriminada. Potser crega tenir en exclusiva el do de la raó i la intel.ligència. Potser crega ser l’únic ens dotat de consciència...”
Lliure mercat, globalització, neoliberalisme, sector privat, capitalisme, transnacionals... són paraules que identifiquen aquest primer terç del s. XXI i que avalen, en nom del pensament únic, un model socioeconòmic mite de progrés, desenvolupament i benestar social.
Aquesta particular visió i la seua praxi, es testimonia a través d’empreses que gaudeixen del suport necessari per potenciar la inversió creant entorns de negoci generadors de beneficis econòmics. Aquest suport l’avalen institucions financeres i organismes internacionals.
Així, aquest “sistema” econòmic, ha envaït imperiosament tot el planeta, trepitjant economies de subsistència en antigues colònies que ara (mercè el consentiment d’uns mandataris que han estat pressionats o comprats en nom del deute extern d’aquestos empobrits països) sofreixen aquest despotisme financer que, en el terreny de l’agroindústria, s’apropia de milers d’hectàrees de terreny, tot erosionant-lo en nom d’una agricultura intensiva basada en transgènics que desplaça i deixa milers de famílies a la seua sort.
El deute extern que recau a sobre d’aquestes nacions representa una violació dels drets humans. No és just fer pagar a uns territoris que han sigut durant segles víctimes de l’espoli dels seus recursos naturals (entre altres) per part d’uns estats industrialitzats que avui, a més de provocar el perjudici del canvi climàtic, els condemnen a efectuar pagaments imposats sovint per entitats de crèdits i assegurances del capital que empreses transnacionals precisen per portar a terme projectes que aquestes nacions no poden pagar.
D’altra banda, les “normes” d’aquest “sistema” neoliberal condemnen i sancionen qualsevol obstacle al lliure comerç a través de l’OMC, tanmateix, mostren gran indiferència davant incompliments de convenis laborals (moltes fàbriques tèxtils de primeres marques desplacen part de la producció de roba a països de l’Est d’Europa, Amèrica Central o el sud-est asiàtic, on quasi 28 milions de persones, la majoria dones, treballen en condició d’explotació, amb horaris abusius i sense cap condició higiènica, moltes d’elles víctimes d’agressions sexuals. Només un 5% del preu de venda d’una peça de roba correspon al guany d’aquestos treballadors) o davant actituds que vulneren els drets humans, sobretot actes criminals contra els pobles indígenes (la saviesa oral d’aquestos pobles i la seua farmacopea desapareix amb ells cada vegada que es destrueix una selva per aprofitar la fusta, minerals o construir les infraestructures del progrés).
Però, Occident i el seu desenvolupament, l’economia i el benestar dels seus habitants, ha de seguir amb la seua línia de creixement continu per cobrir les necessitats d’una societat salvatgement mediatitzada i consumptiva. Per aquesta raó, grans petrolieres continuen espoliant i devastant el planeta, vulnerant drets socials i culturals als territoris on actuen, deteriorant la salut de llurs habitants amb els seus blocs d’extracció. Malbaraten les reserves d’aigua, l’atmosfera, els ecosistemes, atempten contra la diversitat biològica i paisatgística. Sols en operacions rutinàries, es vessa cada any als oceans entre 3 i 4 tones de petroli. Aquestes empreses operen i mantenen relacions comercials amb països de règims dictatorials o inclús amb aquells que es troben en conflicte bèl.lic, conflictes que, d’altra banda, s’han d’alimentar necessàriament en un món on més del 60% del seu pressupost va a parar a despeses militars.
No és d’estranyar, doncs, que els grans bancs, a banda de finançar projectes altament contaminants, siguen copropietaris d’algunes empreses armamentístiques i invertisquen o tinguen accions en moltes altres.
És clar: el món necessita guerres, precisa “l’enemic de moda”, ahir era l’URSS, avui li ha tocat al terrorisme islàmic, demà en serà un altre, però si quelcom queda clar, és que les grans potències occidentals líders en la fabricació d’armament junt els seus finançadors, no són terroristes, sinó que actuen així en nom del “manteniment de la pau”. Tot un insult a la intel.ligència humana, una bogeria que sumeix més de 2/3 parts de la humanitat a la pobresa i la misèria més absoluta.
Però, ara jo em pregunte: ¿Quin preu ha de pagar el planeta si per sortir de l’actual crisi els nostres líders polítics ens diuen que hem de produir més, hem de consumir més, hem de generar més residus tòxics i de tot tipus? ¿Cap on anem amb tanta competitivitat, especialitzacions, velocitat i immediatesa?
L’ésser humà ha negligit el seu esperit deixant-se conquerir pel món tecnocràtic, perdent així aquest nexe d’unió amb la totalitat del planeta, abstraient-se totalment de la natura i allunyant-se d’una saviesa que es revela en nosaltres mateixos per la contemplació, aquest silenci omniscient que ens penetra forjant el sentiment humà. Sols així serem capaços de trobar la pau, la plenitud i l’harmonia... i l'amor per totes les coses.
El planeta és un ésser viu amb consciència i som nosaltres qui participem d’aquesta.
Tot te un límit, nosaltres també, i la mare Gaia n’és “conscient” de les conseqüències.
“Potser infatuat per la ciència i la tecnologia, l’home modern s’haja autoproclamat “suprem” sobre tots els demés éssers del planeta amb dret a la seua explotació indiscriminada. Potser crega tenir en exclusiva el do de la raó i la intel.ligència. Potser crega ser l’únic ens dotat de consciència...”
Lliure mercat, globalització, neoliberalisme, sector privat, capitalisme, transnacionals... són paraules que identifiquen aquest primer terç del s. XXI i que avalen, en nom del pensament únic, un model socioeconòmic mite de progrés, desenvolupament i benestar social.
Aquesta particular visió i la seua praxi, es testimonia a través d’empreses que gaudeixen del suport necessari per potenciar la inversió creant entorns de negoci generadors de beneficis econòmics. Aquest suport l’avalen institucions financeres i organismes internacionals.
Així, aquest “sistema” econòmic, ha envaït imperiosament tot el planeta, trepitjant economies de subsistència en antigues colònies que ara (mercè el consentiment d’uns mandataris que han estat pressionats o comprats en nom del deute extern d’aquestos empobrits països) sofreixen aquest despotisme financer que, en el terreny de l’agroindústria, s’apropia de milers d’hectàrees de terreny, tot erosionant-lo en nom d’una agricultura intensiva basada en transgènics que desplaça i deixa milers de famílies a la seua sort.
El deute extern que recau a sobre d’aquestes nacions representa una violació dels drets humans. No és just fer pagar a uns territoris que han sigut durant segles víctimes de l’espoli dels seus recursos naturals (entre altres) per part d’uns estats industrialitzats que avui, a més de provocar el perjudici del canvi climàtic, els condemnen a efectuar pagaments imposats sovint per entitats de crèdits i assegurances del capital que empreses transnacionals precisen per portar a terme projectes que aquestes nacions no poden pagar.
D’altra banda, les “normes” d’aquest “sistema” neoliberal condemnen i sancionen qualsevol obstacle al lliure comerç a través de l’OMC, tanmateix, mostren gran indiferència davant incompliments de convenis laborals (moltes fàbriques tèxtils de primeres marques desplacen part de la producció de roba a països de l’Est d’Europa, Amèrica Central o el sud-est asiàtic, on quasi 28 milions de persones, la majoria dones, treballen en condició d’explotació, amb horaris abusius i sense cap condició higiènica, moltes d’elles víctimes d’agressions sexuals. Només un 5% del preu de venda d’una peça de roba correspon al guany d’aquestos treballadors) o davant actituds que vulneren els drets humans, sobretot actes criminals contra els pobles indígenes (la saviesa oral d’aquestos pobles i la seua farmacopea desapareix amb ells cada vegada que es destrueix una selva per aprofitar la fusta, minerals o construir les infraestructures del progrés).
Però, Occident i el seu desenvolupament, l’economia i el benestar dels seus habitants, ha de seguir amb la seua línia de creixement continu per cobrir les necessitats d’una societat salvatgement mediatitzada i consumptiva. Per aquesta raó, grans petrolieres continuen espoliant i devastant el planeta, vulnerant drets socials i culturals als territoris on actuen, deteriorant la salut de llurs habitants amb els seus blocs d’extracció. Malbaraten les reserves d’aigua, l’atmosfera, els ecosistemes, atempten contra la diversitat biològica i paisatgística. Sols en operacions rutinàries, es vessa cada any als oceans entre 3 i 4 tones de petroli. Aquestes empreses operen i mantenen relacions comercials amb països de règims dictatorials o inclús amb aquells que es troben en conflicte bèl.lic, conflictes que, d’altra banda, s’han d’alimentar necessàriament en un món on més del 60% del seu pressupost va a parar a despeses militars.
No és d’estranyar, doncs, que els grans bancs, a banda de finançar projectes altament contaminants, siguen copropietaris d’algunes empreses armamentístiques i invertisquen o tinguen accions en moltes altres.
És clar: el món necessita guerres, precisa “l’enemic de moda”, ahir era l’URSS, avui li ha tocat al terrorisme islàmic, demà en serà un altre, però si quelcom queda clar, és que les grans potències occidentals líders en la fabricació d’armament junt els seus finançadors, no són terroristes, sinó que actuen així en nom del “manteniment de la pau”. Tot un insult a la intel.ligència humana, una bogeria que sumeix més de 2/3 parts de la humanitat a la pobresa i la misèria més absoluta.
Però, ara jo em pregunte: ¿Quin preu ha de pagar el planeta si per sortir de l’actual crisi els nostres líders polítics ens diuen que hem de produir més, hem de consumir més, hem de generar més residus tòxics i de tot tipus? ¿Cap on anem amb tanta competitivitat, especialitzacions, velocitat i immediatesa?
L’ésser humà ha negligit el seu esperit deixant-se conquerir pel món tecnocràtic, perdent així aquest nexe d’unió amb la totalitat del planeta, abstraient-se totalment de la natura i allunyant-se d’una saviesa que es revela en nosaltres mateixos per la contemplació, aquest silenci omniscient que ens penetra forjant el sentiment humà. Sols així serem capaços de trobar la pau, la plenitud i l’harmonia... i l'amor per totes les coses.
El planeta és un ésser viu amb consciència i som nosaltres qui participem d’aquesta.
Tot te un límit, nosaltres també, i la mare Gaia n’és “conscient” de les conseqüències.
