dilluns, 29 de març del 2010

SÓC D'UNA NACIÓ SENSE POLÍTICA

Sóc d'un País renunciat a ésser-ho, sóc d'una terra estimada corrompuda pel formigó, sóc d'una llengua condemnada al son, així, visc empresonat amb el somni de la meua cultura quan em lleve del llit cada dia i em pose a caminar la realitat portat pels meus atributs d'estima i sentiment heretats.


Ells, eixa gent efervescent i irada del “coño” i la “unidad”, eixos estreteges de la política centralista i uniforme que al•ludeixen, davant els drets de les nacions i les cultures, al “comodí” d'una Constitució vinguda de conseqüents circumstàncies d'un passat beneït “por la gracia de Dios”, tan anacrònica com la figura d'un rei el qual ningú no ha triat, eixa gent, dic, m’acusa de separatista, de presumpte terrorista, de traïdor a la pàtria i d’insolidari en un món ple de nacions i pàtries, en un món on la diversitat és causa de la seua bellesa i harmonia, però... ells no són d'aquest món! S'autoproclamen pulcres i immaculats hereus d'un imperial destí que defensen vituperant llengües i cultures minoritàries que no toleren de cap manera, i s’aferren a l'autoritat de l'estat per decidir sobre la sobirania d'altres pobles amb veu pròpia que no tenen cabuda ni tan sols a les golfes dels seus particulars i absolutistes habitacles legislatius.

Jo sóc fill de la meua cultura, d'una llengua, d'unes costums i tradicions que van instrumentalitzant-se, assassinades d'essència, arruïnant-se i sucumbint com els marges dels nostres camps i muntanyes a causa de l'abandó i la indiferència moral d'aquells que no coneixen la finalitat del viure, de qui ignora la consuetud d'una peculiar relació de sentiments socials i d’estima cap a tot allò que ens és propi, que viu, perdura i ha de perdurar en nosaltres mateixos, d'aquells que creuen en el vent d'un “progressisme” basat en aspectes econòmics i no humans, d'aquells que tenen el sentiment segrestat en nom d'una llibertat i d'una igualtat vingudes d'un dogma fal•laç per manipulador, impositiu i homogeni... No reconec aquestos polítics!

Suportaré, doncs, amb els meus principis de respecte i fraternitat, els discursos buits de propietat, d'arrels culturals, que perorarà qui representa “aquelles” egrègies institucions valencianes que un bell dia, amb la sola complicitat de les circumstàncies històriques, ens conferiren l’ànima de tot territori, de tot poble, de tota nació: la seua llengua o manifestació d’identitat nacional.

I perquè sóc un ésser humà, crec en la força de la raó i del diàleg: no cremaré teles de colors ni cap símbol concret, ni seré mai partidari de lluites armades. Jo, com deia Sòcrates, prefereixo patir la injustícia abans que cometre-la, tot convençut que, el mateix que a l'enderrocar cases seculars neixen miraculosament plantes i flors en llurs solars, així també la llavor de la història perviu: l'ADN dels pobles no és possible suplantar, és impossible que no visquen en plenitud quan els arribe, per decret de Vida, la seua esperada primavera... 25 d’Abril, Nosaltres, els Valencians, hem d’alliberar la dignitat segrestada del nostre Poble.