dimecres, 7 d’abril de 2010

DAVANT ELS CRIMS DEL FRANQUISME

versión castellano -Darrer missatge del dictador Franco, 31 de desembre de 1974: “Deseo hacer una mención especial del Príncipe de España, que en este juego simple y seguro de las instituciones, asumió durante mi enfermedad la Jefatura del estado. Sus cualidades personales, su prudencia política, su preparación y, sobretodo, su alto sentido del deber, confirmaron, una vez más, las esperanzas en él depositadas”.


-Testament del dictador: “Por el amor que siento por nuestra patria, os pido que perseveréis en la unidad y en la paz y que rodeéis al futuro Rey de España, D. Juan Carlos, del mismo afecto y lealtad que a mi me habéis brindado, y le prestéis, en todo momento, el mismo apoyo de colaboración que de vosotros he tenido”

-Primer missatge de la Corona, parla D. Juan Carlos I, rei per Llei de successió franquista: “…el nombre de Francisco Franco será un jalón del acontecer español y un hito al que será imposible dejar de referirse para entender la clave de nuestra política contemporánea. Su recuerdo constituirá para mí una exigencia de comportamiento y de lealtad para con las funciones que asumo al servicio de la patria. Es de pueblos grandes y nobles recordar a quienes dedicaron su vida al servicio de un ideal. España nunca podrá olvidar a quien, como soldado y estadista, ha consagrado toda la existencia a su servicio”.

Tots som fills del nostre temps, no obstant, aquells i aquelles que foren vilment assassinats víctimes del genocidi portat a terme "durant la dictadura" de Franco; aquells i aquelles (centenars de milers), molts d'ells sense identificar, que jauen abandonats en fosses comunes, en cunetes, al llarg i ample d'aquest estat anomenat Espanya; les 26.300 ànimes llançades a fosses comunes en el cementeri de València (xiquets, ancians, homes i dones, atroçment assassinats uns, víctimes de la fam, del maltractament o epidèmies, altres), el descobriment dels quals, indagació i identificació de cadàvers, es varen intentar frenar grollerament per part de l'equip de govern de l'Ajuntament de la ciutat, totes aquestes ànimes, dic, no eren filles del seu temps, sinó de la llibertat, de la democràcia i de l'estat de dret constitucional i democràticament representat per la II República, fins que foren guillotinats per qui va provocar la guerra civil. Hui, nosaltres, tornem a ser el seu temps i la seua veu

Una veu que exigeix la derogació de la Llei d'Amnistia pactada en nom de la transició; una veu que clama pel respecte i aplicació de les lleis internacionals que condemnen i criminalitzen l'apologia del feixisme; una veu que obligue a l'estat investigar, localitzar, exhumar, identificar, honrar i respectar, en nom de la democràcia, les fosses comunes de la repressió franquista; una veu que porte el descans, la pau i la justícia als seus familiars; una veu que condemne l'escarni i la humiliació que significa el text del recent monument erigit a les víctimes de la repressió franquista al cementeri de València; una veu que exigeixca a S.M. D. Joan Carles I, Cap de l'Estat Espanyol, pronunciar-se, el mateix que s'ha pronunciat donat qualsevol tràgic esdeveniment succeït durant el seu mandat, davant de l'aparició de fosses comunes, testimoni de la barbàrie franquista contra persones que van donar la seua vida per la llibertat i la democràcia de la qual hui S.M. és garant…

una veu que diga alt i clar QUE NO ARRIBARÀ A VIURE EN PLENITUD NI LA DEMOCRÀCIA, NI LA LLIBERTAT, NI LA JUSTÍCIA FINS QUE NO ES REPAREN ELS CRIMS DEL FRANQUISME.

“Callar és pitjor, totes les veritats silenciades es tornen verinoses”. Nietzsche.