dijous, 3 de gener de 2013

NEGUIT PEL MEU POBLE


El vent de vesprada ja arrissa la mar calma,
tremolar d’onada, alenar de vela...
albiro l'escuma que amara l’arena.

Des del porxe de la Rota,
vell falutx marina la mar,
un xiquet juga a la vora banyada
foradant amb afany la sorra blanca.
Els seus crits, de joia, llunyans...
com cançó de bressol pel vell amador, pau i migdiada.

Festeja la brisa camins de muntanya,
pàmpols de vinya, remor de pins,
hortes, jardins i figues de pala,
amorets d’estiu en verd mantell.

L’alè dels Déus encisa el poble:
Arbres que canten! Parres que riuen! Ocells que saluden!
el Montgó és Ciclop fet naturalesa, i ens mira, i vigila, i protegeix!
El port, font de llum que tot ho il·lumina...

Però, d'oníric record desperte, afligit per la realitat.

Ferides per desuetud, ixen de terra, encara,
pansides mans obertes al cel,
silent plany del seu oblit,
dels treballs i els dies, de cep i de cup,
de pansa i riu-raus...

El groc esmortit dels camps
escampa un miasma d'abandó i desídia.
Exèrcits de formigó armat
imposen el record a llurs indrets...
Amb noms de vexació!

Muntanyes de xàrcies desaparegudes,
d’homes pel peix i la sal remenant,
barrets al sol i cul a terra, i mirades, i passejos, i pesqueres,
hui esdevingut negoci d’uns quants! Merda! Qui ens salarà?

Em ve recança en recordar-te, Dénia,
trist d'esta hora que visc.
Distingits lladres t’usurpen l’encant,
se m’empipa l’ànima en vore’ls pel carrer.

Ells s’han fet rics despullant-te de bellesa
i a mi em furten la plenitud en nom del progrés... progrés?

Se m’empipa l’ànima en vore’ls... Manar!