diumenge, 18 d’abril del 2010

TURISME DELICTIU?





“Quan la cultura, les tradicions, les festes, s’instrumentalitzen en nom del negoci turístic; quan allò que hauria de preservar-se per estima a la identitat és lliurat a la sort dels interessos urbanístics, aleshores l’essència i la integritat abandonen la raó d’ésser i la raó d’ésser s’allunya de nosaltres deixant-nos un demà privat de plenitud, d’autenticitat i de Vida”

Conscients de la riquesa que ens aporta el turisme (el 12% del PIB), hem de sentir-nos (tots) responsables del demà que naix de les actuacions polítiques del present. És per això que, havent segut testimonis d’aquest model turístic basat sobretot en la construcció de segones residències i urbanitzacions lligades a l’oci i a l’oferta de sol i platja, és menester, ara mateix, una reflexió urgent davant el futur social, econòmic i mediambiental de les nostres comarques.


No cal dir, gràcies a lleis com la LRAU, la LUV, als seus agents urbanitzadors i a una política en matèria de turisme basada en el benefici immediat a costa de la destrucció dels espais naturals, cóm ha quedat el nostre patrimoni no sols natural, sinó també arquitectònic i cultural.

“Turismo de calidad”… Què bonic! d’això parlen alguns d’aquestos il.luminats que es creuen pantocràtors en la gestió i els afers turístics. ¿De quin tipus de “qualitat” poden parlar aquells que, sent professionals del pòrtland, influeixen presumptament en decisions polítiques que afecten el futur econòmic, social, cultural i mediambiental i, per tant, conformador de la indústria o model turístic de les ciutats? 

Qui estimem la nostra terra, sentim un esquinç al cor quan contemplem muntanyes rossegades i farcides d’urbanitzacions; relleus de penya-segats dibuixats per xalets; camps, fa pocs anys en producció, ara farcits de camps de golf i zones d’oci.
Almenys 21 espais naturals protegits de la costa valenciana estan en perill, pel que respecta a les dos Marines: Marjal de Pego (urbanització Penya Roja), Massís del Montgó i Cap Sant Antoni (ampliació del pot esportiu de Xàbia), Penyasegats de la Marina (projecte port esportiu Poble Nou de Benitatxell), entorn del parc natural del Penyal d’Ifac (PAI al voltant de La Llobella, últim espai verge que existeix, no sols a Benissa, sinó a tota la costa entre Altea i Moraira), Serra Gelada (hotel de 9 plantes junt el llindar del Parc Natural aprofitant acantilats i pendents i PAI de 2000 vivendes al Plà de la Serra, L’Alfàs del Pí; dos torres de 42 i 35 plantes al Racó de Loix). Són atemptats al medi, instruments de destrucció de la natura, de violació dels seus ritmes naturals i de depredació. Tanmateix, quantes vegades hem sentit als nostres polítics parlar de “progreso” i “prosperidad”, de “motor económico”, en referència a aquesta manera d’aplicar l’urbanisme?

La consecució d’un veritable turisme de qualitat ha de passar necessàriament per la desestimació d’aquest model d’urbanisme que agredeix els ecosistemes, a la interdependència o vincles que viuen en totes les coses, degradades per l’especulació de la terra.

La natura no és un objecte a explotar en nom dels interessos turístics i econòmics, sinó a preservar i gaudir en nom de la vida, de “nosaltres mateixos”... i d’un turisme convidat a gaudir la integració o connexió solidària amb el nostre espai natural i cultural.
Per aquesta raó, l’interior de les nostres comarques i les zones costaneres del nostre País han d’estar interconnexionades social i culturalment, han de col.laborar necessàriament en la planificació i promoció d’un turisme sostenible. Cal captar i fomentar aquest turisme desvinculat de les massificacions que, cada vegada més, vol viure sensacions, emocions, ser protagonista de les seues pròpies aventures. Tenim la capacitat, l’oportunitat i el patrimoni per portar-ho a terme: Castells, Ermites, Rutes i activitats de muntanya, Esports marins, Riquesa botànica, Fauna, Artesania, Monuments, Museus, Cicles de teatre, Música, Espectacles, Recuperació i/o recreació de formes de vida i producció anteriors (turisme industrial i gastronòmic)... elements clau per entendre la cultura d’un poble.
P
erò, no podrem actuar en conseqüència, en implicació, en integració, en complexitat, en harmonia, si no estimem la nostra terra i la nostra cultura, si no actuem des de l’estima a tot allò que conforma la nostra identitat com a poble... i aquí, de moment, toquem pedra.

Aquest tipus de turisme salvatge on el pòrtlan colonitza tot indret i l'efectiu efecte cridada que genera la propaganda del foment turístic fa que es produisca un superàvit de persones a llurs poblacions, comporta el deteriorament de la qualitat de vida dels seus habitants, més contaminació i una sobreexplotació dels seus recursos, però també en costums i tradicions, en el debilitament d'una llengua i cultura que fins fa pocs anys era viva als nostres carrers i comerços i que, hui, és en perill de mort en moltes ciutats turístiques costaneres, com podem comprovar. Però, d'açò últim, qui té la culpa?