versión castellano
He tingut coneixement, a través dels mitjans de comunicació, de les conclusions que el “grup de savis” europeus, presidit per D. Felipe González, han tingut a bé de donar a conèixer al respecte d’una “regeneració” social, política, econòmica i mediambiental europea en l’horitzó del 2030.
El fruit de les seues “reflexions” ve a determinar la necessitat d’una “reforma radical” en l'actual sistema d’usos, atès que Europa està perdent la “carrera” del “creixement” front els seus competidors.
Advoquen per donar un major impuls a la investigació i el desenvolupament cientifico-tecnològic, estimular les energies renovables, potenciar l’energia nuclear, desestimar la jubilació anticipada prolongant l’edat laboral, crear una nova política d’immigració encaminada a la “captura” d’immigrants qualificats, consolidar el mercat únic…
Però aquestes mesures no arribaran a terme si abans no hi ha una voluntat individual que crega en el “mite” europeu, i per a promoure aquest sentiment del “sentir-se” ciutadà d'Europa, es proposa recórrer a l’eficàcia dels “mass-media” i Internet com a esperó de conscienciació ciutadana per mitjà de la propaganda del treball de les institucions, les seues autoritats, les seues actuacions i el seu implícit missatge dels drets i beneficis que comporta el ser ciutadà europeu. Inclús sugereixen la creació d’un “carnet” garant d’aquestos drets, alhora que testimonie “l’europeïtat” del portador.
Sense desmerèixer els seus erudits dictàmens i com a ciutadà compromès i implicat de manera solidària amb la totalitat del planeta, vinc a dir el següent:
Si més de la meitat de la humanitat viu amb menys de 2€ diaris, si més de 900 milions d’éssers humans passen fam, si cada any moren de fam més de 10 milions de xiquets, si hi ha més de 250 milions de xiquets treballant, si hi ha més de 1.100 milions de persones que no tenen accés a l’aigua potable, si s’estan exterminant els pobles indígenes, si cada 2 segons desapareix 1ha. de bosc, si cada hora desapareixen 3 espècies de flora i fauna, si 2/3 parts dels ecosistemes estan contaminats o degradats, si cada any s’envien a l’atmosfera 25.000 milions de tones de CO2, si cada dia el món es gasta 2.500 milions de dòlars en “defensa”, si el canvi climàtic ja és irreversible durant els pròxims 1.000 anys…
Si ocorre tot açò, dic, no crec que siga causa de la manera de veure i entendre el món pobles que fins hui han viscut en harmonia amb la naturalesa i que els estats directors del món del progrés titllen de “subdesenvolupats”.
La civilització occidental, amb la seua particular “visió” de món i la seua històrica tradició de voler “universalitzar” el seu model cultural, social i econòmic, ha culminat, en aquesta era financera de la humanitat, amb la globalització tecnocràtica i capitalista basada en la producció i el consum. No obstant ara, en el seu handicap estructural, necessita de “savis tecnòcrates” per mamprendre una “reforma” urgent.
La ciència al servei del “capital” ha aconseguit que l’ésser humà s'allunye de la naturalesa sotmetent aquesta al profit dels seus negocis i explotant-la sense límits sota el dictat dels mercats.
En aquest “exclusiu” primer món, la “vida” és considerada com un mitjà per arribar a una meta anomenada “futur”, objectiu que mai s’aconsegueix perquè contínuament “escapa” en nom del progrés, sent així que els seus ciutadans viuen “instal•lats” en el futur oblidant-se del present. Diners, concupiscència i felicitat són el reclam virtual que el “sistema” ofereix a través de mitjans de comunicació que eviten el discerniment i la reflexió dels seus contribuents. No hi ha opció: el ciutadà ha de ser competitiu, lluitar en nom del “creixement” il•limitat, indefinit; col•laborar amb l’expansió i immediatesa del sistema de producció i producte. Tot es calcula, tot és urgent, fins es vol dominar el “temps”. Cal guanyar, ser líders mundials.
“L'home com a eina de producció i consum”, heus ací la seua finalitat en esta vida de modernitat i progrés.
Tanmateix, entre els poc més de 2.000 milions de persones que vivim en el món desenvolupat, hi ha europeus que ens sentim coresponsables de la sort que corre la resta de la població (4.500 milions), i voldríem ser la veu dels desheretats, dels vençuts, d’aquelles miserables vides sobre les quals s’assenta el nostre estat de benestar i la nostra qualitat de vida per a dir-los que si els seus territoris són espoliats, si els intel•lectuals de les seues nacions són "capturats" per a major glòria del món desenvolupat, si els seus fills moren de set, d’infecció, de fam o causa d'una “bomba preventiva”; si el seu mitjà de subsistència és víctima del canvi climàtic; si les espècies dels seus entorns naturals són exterminades, no és causa del terrorisme, el crim organitzat o les armes de destrucció massiva que amenacen el “futur” del primer món; tampoc per una crisi econòmica de la qual són aliens, sinó perquè la tecnocràcia ha conquistat l’esperit humà convertint-lo en un ésser salvatgement insaciable.
Voldríem demanar-los perdó en nom de La Vida. Perdó per les promeses d’esperança assabentats que res poden esperar; per les polítiques agrícoles; pel comportament de la indústria farmacèutica; pel FMI, el BM i el deute extern; pel dret a veto de l'ONU; pels polítics amb perspectiva global i humana que són crucificats per no servir els interessos del “sistema”; per les guerres preventives; per ignorar la “saviesa humana” que viu en la diversitat de pobles i cultures sotmesos en nom del desenvolupament i el progrés; per no haver-hi suficients persones amb “humana solidaritat” que puguen evitar tant de dolor i patiment.
Perdó perquè els “savis” del primer món no saben escoltar el silenci: pobles sense veu ni vot hostatgen un món absent de diàleg entre cultures, un món on els diners s'han convertit en el centre de les seues vides, on tot és objecte d’explotació i de negoci.
Només qui té ulls per a veure i oïts per escoltar la veu de la consciència del planeta, comprèn la seua “realitat”… entén que el temps de les “reformes” s’ha esgotat, que només una “transformació radical”, no tècnica ni política, sinó “humana”, podrà salvar-nos. Decreixement i hàbits de sobrietat són necessaris per reintegrar-nos en harmonia amb la naturalesa, per allunyar el poder dels diners de les virtuts humanes en favor del verdader progrés i felicitat… tot el contrari als dictats dels “nostres savis”.
He tingut coneixement, a través dels mitjans de comunicació, de les conclusions que el “grup de savis” europeus, presidit per D. Felipe González, han tingut a bé de donar a conèixer al respecte d’una “regeneració” social, política, econòmica i mediambiental europea en l’horitzó del 2030.El fruit de les seues “reflexions” ve a determinar la necessitat d’una “reforma radical” en l'actual sistema d’usos, atès que Europa està perdent la “carrera” del “creixement” front els seus competidors.
Advoquen per donar un major impuls a la investigació i el desenvolupament cientifico-tecnològic, estimular les energies renovables, potenciar l’energia nuclear, desestimar la jubilació anticipada prolongant l’edat laboral, crear una nova política d’immigració encaminada a la “captura” d’immigrants qualificats, consolidar el mercat únic…
Però aquestes mesures no arribaran a terme si abans no hi ha una voluntat individual que crega en el “mite” europeu, i per a promoure aquest sentiment del “sentir-se” ciutadà d'Europa, es proposa recórrer a l’eficàcia dels “mass-media” i Internet com a esperó de conscienciació ciutadana per mitjà de la propaganda del treball de les institucions, les seues autoritats, les seues actuacions i el seu implícit missatge dels drets i beneficis que comporta el ser ciutadà europeu. Inclús sugereixen la creació d’un “carnet” garant d’aquestos drets, alhora que testimonie “l’europeïtat” del portador.
Sense desmerèixer els seus erudits dictàmens i com a ciutadà compromès i implicat de manera solidària amb la totalitat del planeta, vinc a dir el següent:
Si més de la meitat de la humanitat viu amb menys de 2€ diaris, si més de 900 milions d’éssers humans passen fam, si cada any moren de fam més de 10 milions de xiquets, si hi ha més de 250 milions de xiquets treballant, si hi ha més de 1.100 milions de persones que no tenen accés a l’aigua potable, si s’estan exterminant els pobles indígenes, si cada 2 segons desapareix 1ha. de bosc, si cada hora desapareixen 3 espècies de flora i fauna, si 2/3 parts dels ecosistemes estan contaminats o degradats, si cada any s’envien a l’atmosfera 25.000 milions de tones de CO2, si cada dia el món es gasta 2.500 milions de dòlars en “defensa”, si el canvi climàtic ja és irreversible durant els pròxims 1.000 anys…
Si ocorre tot açò, dic, no crec que siga causa de la manera de veure i entendre el món pobles que fins hui han viscut en harmonia amb la naturalesa i que els estats directors del món del progrés titllen de “subdesenvolupats”.
La civilització occidental, amb la seua particular “visió” de món i la seua històrica tradició de voler “universalitzar” el seu model cultural, social i econòmic, ha culminat, en aquesta era financera de la humanitat, amb la globalització tecnocràtica i capitalista basada en la producció i el consum. No obstant ara, en el seu handicap estructural, necessita de “savis tecnòcrates” per mamprendre una “reforma” urgent.
La ciència al servei del “capital” ha aconseguit que l’ésser humà s'allunye de la naturalesa sotmetent aquesta al profit dels seus negocis i explotant-la sense límits sota el dictat dels mercats.
En aquest “exclusiu” primer món, la “vida” és considerada com un mitjà per arribar a una meta anomenada “futur”, objectiu que mai s’aconsegueix perquè contínuament “escapa” en nom del progrés, sent així que els seus ciutadans viuen “instal•lats” en el futur oblidant-se del present. Diners, concupiscència i felicitat són el reclam virtual que el “sistema” ofereix a través de mitjans de comunicació que eviten el discerniment i la reflexió dels seus contribuents. No hi ha opció: el ciutadà ha de ser competitiu, lluitar en nom del “creixement” il•limitat, indefinit; col•laborar amb l’expansió i immediatesa del sistema de producció i producte. Tot es calcula, tot és urgent, fins es vol dominar el “temps”. Cal guanyar, ser líders mundials.
“L'home com a eina de producció i consum”, heus ací la seua finalitat en esta vida de modernitat i progrés.
Tanmateix, entre els poc més de 2.000 milions de persones que vivim en el món desenvolupat, hi ha europeus que ens sentim coresponsables de la sort que corre la resta de la població (4.500 milions), i voldríem ser la veu dels desheretats, dels vençuts, d’aquelles miserables vides sobre les quals s’assenta el nostre estat de benestar i la nostra qualitat de vida per a dir-los que si els seus territoris són espoliats, si els intel•lectuals de les seues nacions són "capturats" per a major glòria del món desenvolupat, si els seus fills moren de set, d’infecció, de fam o causa d'una “bomba preventiva”; si el seu mitjà de subsistència és víctima del canvi climàtic; si les espècies dels seus entorns naturals són exterminades, no és causa del terrorisme, el crim organitzat o les armes de destrucció massiva que amenacen el “futur” del primer món; tampoc per una crisi econòmica de la qual són aliens, sinó perquè la tecnocràcia ha conquistat l’esperit humà convertint-lo en un ésser salvatgement insaciable.
Voldríem demanar-los perdó en nom de La Vida. Perdó per les promeses d’esperança assabentats que res poden esperar; per les polítiques agrícoles; pel comportament de la indústria farmacèutica; pel FMI, el BM i el deute extern; pel dret a veto de l'ONU; pels polítics amb perspectiva global i humana que són crucificats per no servir els interessos del “sistema”; per les guerres preventives; per ignorar la “saviesa humana” que viu en la diversitat de pobles i cultures sotmesos en nom del desenvolupament i el progrés; per no haver-hi suficients persones amb “humana solidaritat” que puguen evitar tant de dolor i patiment.
Perdó perquè els “savis” del primer món no saben escoltar el silenci: pobles sense veu ni vot hostatgen un món absent de diàleg entre cultures, un món on els diners s'han convertit en el centre de les seues vides, on tot és objecte d’explotació i de negoci.
Només qui té ulls per a veure i oïts per escoltar la veu de la consciència del planeta, comprèn la seua “realitat”… entén que el temps de les “reformes” s’ha esgotat, que només una “transformació radical”, no tècnica ni política, sinó “humana”, podrà salvar-nos. Decreixement i hàbits de sobrietat són necessaris per reintegrar-nos en harmonia amb la naturalesa, per allunyar el poder dels diners de les virtuts humanes en favor del verdader progrés i felicitat… tot el contrari als dictats dels “nostres savis”.
