dimarts, 4 de maig de 2010

DE LA TRISTESA

Avui som, demà no sabem. El destí, aquest desig de l’existència, és imprevisible: en un instant la vida et pot donar un gir de 180º... i tot canvia, tot es trasbalsa, tot es espontàniament capgirat... la teua vida sembla un negre túnel on no s’albira cap llum, sols tu i la soledat... cap camí que seguir al teu davant.

Tanmateix, cal aturar-nos, calmar-nos, pensar, meditar, trobar el nostre centre que està en les coses que estimem... i estimem la vida, ¡Hem d’estimar-la perquè vivim! Estimem la vida dels nostres éssers volguts que són allà a fora, estimem els nostres desitjos siguen quins siguen... i ens adonem que som d’empeus, que ens hem mantingut així succeeixa el que haja succeït.
Aleshores, caminem amb intuïció d’esperança i confiança seguint avant i sense mirar al darrere, tot resignant-nos alegrement a sofrir les diverses influències d’aquesta vida de colors tan variats. ¿Que parle amb lleugeresa? potser tingueu raó, perquè també les flors, les fulles i els colors són lleugers, àtoms que res no pesen en l’aire, nogensmenys, aquest alè és part inheren de la nostra naturalesa humana i sense ell ens enfonsariem sota el pes del temps.

Mentre siguem damunt la terra, necessitem gaudir amb ella, amb tot el que ens ofereix i fructifica al seu voltant. La convicció que aquesta vida de finitud no és més que el camí que ens condueix cap un indret diví, no ha d’impedir-nos gaudir-la, doncs, veritablement, així hem d’actuar; d’altra manera la nostra energia d’acció ens faltaria completament.

Cap problema, desamor, desgràcia o sofriment, per dolent que siga per nosaltres, ha de ser considerat un obstacle condemnatori que ens subjuge i impedisca viure amb la pau d’una consciència lliure.
Sols la lluita diària pot vèncer-los, descobrint així amagats valors que ens porten a la convicció per la qual, indubtablement, l’amor també és lleuger i necessàriament immortal.

En qualsevol cas, no tenim dret d’estar tristos, tenim dret d’estar molestos, cabrejats, fotuts, emprenyats, però no tristos. La tristesa enverina i mata el nostre esperit, un esperit humà que sempre ha d’estar feliç i agraït per una simple qüestió: la vida que viu en nosaltres.

Així que caldrà viure cada instant de la nostra vida com si fos el primer i com si fos l’últim... amb un somriure!!