dilluns, 3 de maig de 2010

IDEOLOGIES, LA FI D'UNA ÉPOCA

versión castellanoFins ara, els al·legats vinculats a l’ordre moral, social i econòmic dels pobles estaven subjugats a les ideologies, les quals alhora incidien directament en els corrents polítics mitjançant una via de trànsit anomenada progrés. El progrés ha estat sempre tractat amb optimisme alhora que la tècnica apareix com un instrument sostenidor d’aquest entusiasme.


Efectivament, aquest segle XXI ha tecnificat tot àmbit. El món és un substrat tecnològic, un teixit de cables de fibra òptica, satèl·lits i microones.
Neix un dogma basat en aquest nou model de progrés: "Tot és objecte de negoci", sols interesa el benefici econòmic que deixa el seu consum.

L’home ja no forma part de la natura, sinó s’abstrau d’aquesta per sotmetre-la a la seua explotació. Allò tradicional ja no te raó de ser, res es transmet de generació en generació, la tècnica exigeix l'efímera i canviant novetat que es mou amb la rapidesa que imposa aquesta productivitat abocada a la societat de consum. És el llenguatge de la globalització capitalista del “sistema” que ha gestat un nou “cervell global” interconnectat a milions de persones en forma d'anuncis i propaganda durant les 24h. Hi ha comunicació malgrat no hi haga res a comunicar. El pensament humà es veu salvatgement impel·lit per la inèrcia consumptiva d’una nova civilització tecnificada, mecanitzada i en permanent activitat que corre cap a la conquesta de l’esperit humà.
Tot aquell gerent que no pensa “tècnicament”, que les conseqüències derivades d’eixe pensar no hagen reportat un “benefici empresarial” per no haver “calculat” convenientment, és automàticament rebutjat.
Així, som immersos en un nou sistema de pensament: la ideologia de la tècnica o tecnocràcia, que ha desplaçat el “pensament humà”. Per aquesta raó, avui les ideologies polítiques no tenen cap credibilitat, car han segut substituïdes per "diferents maneres" d’eficiència servil al capitalisme.
Cap estat modern mana a la seua pròpia casa. La política econòmica, el sistema financer i comercial, resta en mans de multinacionals i banca.
La pugna política contemporània ha esdevingut en una competició cap a la conquesta d'un poder caracteritzat per l’eficàcia servil que exigeixen els interessos capitalistes, lluny de la voluntat ciutadana.

En un món on fins els diners son “bits” que van i venen per les autopistes de la informació electrònica (pels diners no hi ha fronteres, pels pobres i desheretats del món, si), on les borses pugen i baixen frenèticament al dictat d’aquesta informació, on l’economia mundial, el nostre treball, la nostra qualitat de vida, depèn d’aquest àmbit, ¿Quin paper desenvolupen els principis humans?

Si aquesta ideologia implica optimisme, ¿Quin grau d'importància pot tenir la moral i ètica humanes?

Si la conseqüència del nostre presumpte “benestar” o qualitat de vida és la devastació ecològica, la crisi humanitària del planeta i l'extermini de cultures en nom dels recursos naturals, ¿Com és possible aquesta imperiosa justificació de la competitivitat, l’expansió i el creixement continu i indefinit de l’economia?

¿Podem dir que la tecnocràcia ens està portant a l’enervar de les conviccions i els ideals polítics perquè cada vegada més es posicionen aquestos darrere la ciència i la tècnica de l’economia capitalista? Avui les ideologies polítiques acaben on comença el poder financer. Sota aquestes circumstàncies, ¿Quin sentit te el nostre treball diari?

Imaginem-nos aquest resultat final: l’home, totalment subordinat a la consciència tecnocràtica, enerva les seues virtuts (reflexió, argumentació, discussió, en definitiva, la capacitat lingüística i cultural que fins ara el diferenciava de les altres espècies), deixen de ser pragmàtiques i determinants. Quedaríem, doncs, sotmesos al “sistema” i a la seua llei esdevenint-nos homes-maquina programats per experimentar una felicitat mecànica, “de mercat” o concupiscent.

Tanmateix, els recursos naturals són limitats, com l’ésser humà. Considerant l’actual sistema d’usos energètic, no és possible una democràcia a nivell mundial basada en els actuals hàbits de consum ¡No hi ha recursos per tots! És més, el planeta no podrà suportar 20 anys més l’actual ritme polític-econòmic-capitalista.

La cosa és clara: o provoquem una crisi mundial “conscient” per tornar a la “sobrietat”, a agafar el “ritme” de la naturalesa que marquen els ecosistemes, els territoris i les seues cultures en drets, llibertat i diàleg, o no hi ha “salvació” possible.

El món no es mereix aquesta nissaga de polítics impresentables, incompetents i necis que amaguen la “realitat” sota l’aparador de la “seguretat”, la modernitat i el progrés.

Sols la “persona” conscient de la realitat i “unida” en la diversitat o societat, pot fer front a l’actual situació. És urgent una revolució global i pacífica de consciències unides.

Som nosaltres el “motor” d’aquest maleït “sistema” capitalista del qual som víctimes...

ATUREM-NOS, DONCS, EN NOM DE LA VIDA.