Més de 70.000 éssers humans moren de fam cada dia en un planeta la qual producció d’aliments anual supera les necessitats de tota la població mundial. Dos mil set-cents milions de persones viuen amb menys de 2 dòlars diaris. Més de mil milions de persones no tenen accés a l’aigua potable. Més de set-cents milions de xiquets no tenen vivenda.
Aquestes dades testimonien una flagrant inhumanitat per part del món desenvolupat, un occident que a principis del s.XX havia colonitzat gairebé 3/4 parts del món explotant i transformant agressivament els sistemes de cultiu d’aquells pobles tot encetant la mortífera fam.
Avui, l’OMC, que serveix els interessos de les multinacionals, continua maltractant aquestos pobles imposant un comerç injust, on les grans empreses i els seus intermediaris paguen cada vegada menys als productors i cobren pels mateixos productes cada vegada més als consumidors, el seu preu augmenta contínuament als nostres supermercats.
D’altra banda, les subvencions a l’agricultura que reben els països rics destrueixen els mercats de producció agrària dels països pobres... cada vegada més pobres.
La FAO, defensora de la sobirania alimentària, en 2008 es reuní amb els estats més desenvolupats del món per posar en coneixement que, fent inversions en infraestructures (regadius, preparació dels terrenys, granges, maquinària, etc) s’eradicaria la fam al món, caldrien, doncs, 50.000 milions de dòlars anuals. La contestació dels països rics fou que no tenien recursos per fer front a aquesta despesa. Tanmateix, per combatre l’actual crisi, aquestos estats poderosos han donat al conjunt de la banca durant aquestos dos darrers anys, la quantitat de 2 bilions set-cents mil milions de dòlars, 54 vegades més!!
Exactament el mateix va passar l’any 2002, quan per finançar la guerra d’Irak gastaren 200.000 milions de dòlars, 4 vegades més (uns 800.000 milions ha costat aquesta guerra). Ara, la guerra de l’Afganistàn, després vindrà la d’Iràn...
D’altra banda, empreses com Repsol, Endesa, Telefònica, Banc Santander, Banc Bilbao, etc. en Sud-amèrica, exploten els recursos naturals, paguen sous miserables, ofereixen serveis insuficients, contaminen, evadeixen capital, discriminen i maltracten els indígenes, etc., de tot això es va queixar la presidenta d’Argentina, Cristina Kirchner, al rei espanyol Juan Carlos I.
En Bolívia, dos alts càrrecs de Repsol foren detinguts fa uns anys acusats d’emportar-se petroli sense pagar. Fart d’aquest espoli, Evo Morales nacionalitzà els bio- carburants, als pocs dies, Zapatero digué que “defenderia con uñas y dientes los intereses de Repsol en Bolívia”. I dic jo, ¿no és això el mateix que defensar el lladre?
¿Quin tipus d’ètica segueixen aquells bancs que inverteixen en aquestes empreses? ¿Potser el fi justifique els mitjans en tant estiga econòmicament assegurada la nostra jubilació?
A més de totes aquestes iniquitats, aquells pobles han de sofrir més accentuadament les conseqüències d’un canvi climàtic generat per uns països rics que, sense cap remordiment, s’atreveixen a cobrar-los els interessos que genera el deute extern, fins 3 ó 4 vegades la quantitat rebuda!!
I mentre a Àfrica fiquen aigua a bullir amb corretges de cuiro a mena de sopa, el món del consumisme, eixe món capitalista en mans del G-8 o G-20, es consumeix a si mateixa, sense adonar-se’n perquè... hem negligit l’esperit humà i divinitzat el diner.
