dimecres, 27 d’octubre de 2010

NO T'HO VOLDRIA DIR


No t’ho voldria dir, si no fos que t’estimo.

Ques visc cada instant com si fos el primer... amb innocència,
i com si fos l'ùltim... amb maduresa,
visc plenitud amb la teva presència.

Les paraules s’encarnen de tu
pel fets d'aquesta estima lliurada,
eres llibertat, dolça expressió d’identitat.


Els actes arriben amb tu
i amb ells una nova innocència.
L’esperit somriu,
aquest que relliga
les coses amb tu
i tu amb totes les coses...
amb la força de l'amor.

Però, és el teu cant!
no sols paraules.
Amb tu, l’harmonia reintegrar-se voldria,
i el temps el seu ritme reprendre...
ritme de l’Ésser.

Amb tu la llibertat despertar voldria
si cants com aquest hi hagués cada dia
per fer-los eterns, però...
no t’ho voldria dir, estimada, si no fos que t’estimo.

Els cors són pedres! els esperits carcasses!
la virtut diner! la dignitat negoci!
l’honestedat dissimula! la integritat s’embriaga!
la humanitat és buida!

Els principis cauen... cauen i es trenquen.

No t’ho voldria dir, si no fos que t’estimo,
anem, estimada, anem cap a casa,
on el temps som nosaltres i el nostre univers.
A la nit, l'albir d'estrelles:
participem de magnànima consciència
i parlem silent, contemplant... 
demanem perdó, i plorem, si cal, per tot.

Som dèbils, pobres mortals,
al fi i a la cap...
som d’aquest món, però, te n’adones?
no estem amb ell!

Sí, hem d’evadir-nos per ser feliços...

No t’ho volia dir, estimada, si no fos que t’estimo.