dijous, 11 de novembre de 2010

PROXENETES DE LA TERRA



Digues, vell País Valencià: qui t'ha furtat la llum dels teus ulls? qui ha gosat profanar el teu territori? quin bandoler t’ha usurpat l’ànima?

No tens qui et defense d’un sacrilegi que ja no és pecat.

Mals temps pels sentiments d'estima, mals temps pels arrels d'identitat, mals temps pels nostres furs… qui els defensa?... ja no hi queden Miquelets.

Sols a la memòria queda la teva horta, les teues criatures, el teu paisatge, els teus rierols... animal de records (que diu l’Estellés), lent i trist animal, ja no vius, sols recordes. Ja eres més feliç recordant que vivint.

Recordes els treballs i els dies... terra, cultura, identitat, dignitat, avui perduts.

Que ha segut de la meua nació? deshonrada pels seus propis fills, l’han despullada de virtuts... han negociat amb la teua bellesa! Per què t’han prostituït?

Si, diner ràpid, la merda del diner és la resposta, aquesta especulació, aquesta corrupció que ningú no vol, tanmateix... ells! aquesta nova estirp capitalista de lladres legals avalats per lleis que canvien en nom del progrés…el seu! i a mercè de les circumstàncies... les seues!

País que plores la humiliació, jo et console; país que pateixes la vexació, jo t'admire;
país que mor per la desídia, jo parlaré per tu davant la insolència diguent:

No em persuadireu més amb el pretext, ni desmereixereu allò que estime,
ni s’apropiareu del meu llegat amb paranys legislatius, ni exterminareu la meua cultura amb les vostres polítiques...

Jo, vox clamantis in deserto, perquè... on és el meu poble?