Nosaltres, el món de la “modernitat”, del “progrés”, tenim dos greus problemes que les cultures orals considerades (amb quin dret?) subdesenvolupades no tenen, un és el fet de no veure’ns com a part d’un tot: ésser humà, éssers vius, naturalesa, terra i univers estem interconnectats, som interdependents en aquesta complexitat, biodiversitat, ecosistema. La persona no és l’individu, “persona” és el lligam amb tot el que viu i fructifica al seu voltant, és una relació vital de i amb la Vida que abraça la naturalesa animada i no animada, allò que veiem i allò ocult, l’humà i el diví, si ho volem dir així.
L’altre problema és creure que l’home és l’ésser privilegiat del planeta, que som els únics que posseïm intel•ligència, raó, consciència, cosa que aquestes cultures antigues ni s’ho plantegen, doncs consideren el planeta terra, el mateix univers, éssers vius dotats d’ànima, de consciència, una consciència de la qual “participem”.
La vida no és una exclusiva de l’home “modern”, tecnològic, occidental o com vulguem dir-li. És aquesta arrogància antropocèntrica la que està devastant, destruint, contaminant, arruïnant i portant tot a l’extermini, divorciant-nos del “temps”, del ritme de l’ésser, havent determinat la naturalesa com un objecte d’explotació al servei dels nostres interessos econòmics o de domini.
Hem separat la “Vida” de “L’ésser humà”, convertint-nos en “individus” que han creat un món on la superficialitat, la trivialitat, la immediatesa, esdevenen pautes de conducta en aquesta globalització consumista que confon “l’urgent” amb “l’important”.
Allò urgent és ser ric, poderós, famós. Allò important no és aquesta creença, aquesta fe que fa superar tots els conflictes: l’amor per la Vida, l’amistat desinteressada, l’estima per les persones, sinó tot el contrari: l’egoisme, la vanitat, l’avarícia, la possessió de bens, el culte d’un ego que serveix els interessos, indubtablement, d’aquest “sistema” capitalista, terrorista i assassí que viu de la imatge i la propaganda.
Hem d’intentar “contemplar” les estrelles en la intimitat del silenci de la nit i preguntar-nos quin és el sentit de la nostra vida... i confiar en la resposta.
Hem d’intentar reintegrar-nos en l’harmonia dinàmica de la naturalesa, del cosmos. Hem d’intentar submergir la nostra consciència dintre l’altre (humà, animal, arbre, muntanya, mar, cel...), integrar-nos-en per comprendre altres visions de món, aprendre mútuament, respectar, estimar, tenir aquest compromís de persones que “habitem” aquest món “units” en la diversitat, llibertat i drets immanents, inherents a la Vida.
Transformar el món significa adonar-nos-en que l’actual crisi no sols és econòmica, ecològica, social i humana, sinó sobretot de “l’esperit humà”. Si no llaurem el nostre esperit, nexe del sentiment i de l’amor (la seua força) amb totes les coses, porta que obri els nostres sentits davant l’existència, ull que veu més enllà de l’horitzó la dimensió de la realitat... sense el cultiu del nostre esperit no serà possible el canvi de percepció necessari davant la nostra manera de vorer i entendre el món per així superar aquesta crisi, per molta tecnologia, per moltes energies alternatives i per molt bona voluntat que fiquem.
La situació és molt greu, som al límit de la paciència, de la tolerància d’aquesta consciència còsmica. Els polítics no se n’adonen, aquesta societat tampoc no vol saber-ne, adonar-se’n.
Prompte, doncs, si no hi ha un canvi radical i urgent del comportament humà, aquesta Consciència Universal farà justícia.
