diumenge, 13 de febrer de 2011

Parc Central: ELS "NUEVOS VALENCIANOS"

Primer destrueixen, enverinen i maten l’Horta i el paisatge en nom del progés i els diners. Després construeixen un parc ornamentant amb el record des d’uns altres valors ja desarrelats del seu espai humà i territorial, orfes d’estima i d’identitat... també en nom del progrés i l’economia.
És l’humiliació i l’escarni a l’herència cultural d’un poble que sembla el del “menfot”... poble?

Les 25000 Ha. (de moment) de la comarca de l’Horta devastades pel formigó i les infraestructures viàries, van a simbolitzar-se en les 25Ha. (10Ha. en mans privades) que ocuparà el Parc Central de València.

Vessaments d’aigües residuals urbanes i industrials, ús massiu de productes químics a l’agricultura sense cap control, continus abocadors incontrolats de residus sòlids i materials de construcció que van a parar a rius i barrancs... totes aquestes pràctiques derivades de la “prosperitat” i la “modernitat” d’aquesta societat de consum indefinit i salvatge, han procurat la contaminació dels aqüífers pels components tòxics (nitrats, metabòlits químics i orgànics), fums, destrucció del paisatge, flora i fauna, etc.

Avui, les terres de la comarca de l’Horta ja no són les terres fèrtils d’ahir, l’agricultura tradicional es mor alhora que la seua gent l’abandona davant la impotència que representa lluitar contra un “progrés” en forma d’autopistes, vies de tren, AVE, urbanitzacions... infraestructures que no sols assassinen físicament l’Horta, sinó també una manera de viure, de vorer i entendre el món, que forma part de la nostra cultura, de la nostra identitat, del nostre Ésser valencià.

Però l’apoteosi de Rita Barberà i els seus davant el projecte del Parc Central fa menyspreu a tota interconnexió, complexitat, integració de l’ésser humà en l’harmonia de la naturalesa, aquesta autenticitat que encara hi era a les terres de l’Horta fins fa poques dècades: “es un parque equilibrado, sereno, coherente y con armonía. Un pulmón verde sostenible donde el protagonista es el agua”.

Un aigua per suposat, “plena de seny”, neta, transparent, sense nitrats, on els “nuevos valencianos” podran assabentar-se de com es feien valdre “los ullals” (esa extraña palabra) en les infraestructures tradicionals de regadiu. A més a més, “los olores de la vegetación de la región valenciana” estaran presents en “el jardín de los perfumes”. La “plaza de las artes” representarà la història de la cultura valenciana. En el “anfiteatro” se celebrarà la “cultura velenciana” (segurament hi haurà algú perpètuament parlamentant en valencià). La “huerta” i el “jardín” (potser amb algún llaurador tradicional conreant la terra) nos deleitarán con su aroma. Una “fuente revestida de cerámica nos recordarà la tradición artesanal”... llacs, sèquies, paisatges culturals, referències al patrimoni cultural i natural valencià, ché, nano, bonic de veritat!

El pulmó verd que necessita València resulta que no era aquell que envoltava la ciutat de paisatge d’horta, vegetació i aigua en comunió amb l’ésser humà, aquest que respectava els ritmes de la naturalesa, el cicle hidrològic, aquella vida amb veritable equilibri i sostenibilitat, no, no era aquell el medi-ambient que necessitava la ciutat.

Si hui volem trobar equilibri, sostenibilitat, sensibilitat, tranquil.litat, pau, emoció, coherència, harmonia... si volem donar consciència a les necessitats humanes, socials i culturals... si volem sentir els beneficis del contacte amb la naturalesa, millorar la vida i les relacions humanes, si volem tot això, dic, hem de construir parcs com el dissenyat per la nord-americana Gustafson, què sabem nosaltres, hereus de la cultura grecoromana, de tradicions i de la relació home-natura? els nord-americans si que saben, que per això tenen 300 anys d’història!

Rita ho fa per la seua idea de bé comú, per l’estat del benestar i de futur d’aquestos “nuevos valencianos” del s.XXI, on alguns d’ells viuran en alguna de les quatre grans “torres” que es construiran, entre altres actuacions urbanístiques, gràcies al parc... o serà a la inversa?

Què li hem de fer? si l’actual societat valenciana ho vol així, doncs que així siga.


Si aquest parc ha estat inspirat en Ausiàs March, aquest meu article també, i ha sigut amb aquestos versos del seu poema “La corrupció ha empitjorat el món”:


“... jo veig un cas insòlit: el malvat
prop del patíbul obri sa taberna
i l’home just, fugint, viu en caverna
per algun mal que mai ha imaginat”