que la mà voldria acaronar,
com si la llunyania fou el fill,
com l’amador desitja l’amant.
La persona vessava humanitat
i la conversa n’era testimoni,
terra i pedra feien carrers
i la gent els colonitzava,
la natura complaïa l’esperit
i les criatures l’alegraven...
temps era temps.
Com un sol cos i al mateix ritme
vivien l’afany dels seus dies...
sense esperar res a canvi,
què més es podria demanar?
què més podria superar aquella bellesa?
aquella harmonia?
aquella serenitat?
aquella vida?
Però la bossa de Judes
aquí ha vingut a caure,
al seu voltant, la mentida
legisla aquest nou imperi,
al seu damunt, l’opulenta forca
ofega la veu dels honestos,
i sota aquest patíbul
la justícia ignora tan lesa injustícia.
Diguem-li progrés al sogall
i futur als peus que marquen pèndul,
perquè vivim morint
aquest triomf del sistema.
Jo dic no als vostres succedanis!
dic no a aquesta imatge buida d’essència,
aquest despropòsit tecnològic,
aquest consum que em consumeix,
aquesta velocitat, aquesta immediatesa,
aquest desenvolupament, aquest creixement,
aquesta competitivitat
entre delinqüents amb trage i corbata,
aquesta productivitat
d’assassins... de raons, de diversitat, de vides!
Jo em rebel•le contra tots vosaltres, maleïts!
Deixeu-me viure en pau!
... els meus ulls volen agafar l’estima
que les meues mans volgueren abraçar,
però, allà, a la llunyania... tenebres!
Maleïts sigueu per sempre mai!!
