Reclamo a la consciència les paraules, la saviesa, la serenitat.
Si, he segut egoista perquè sóc fill del meu temps, demano perdó... sóc fill del meu temps!
Un temps allunyat de les persones, del present, instal•lat en un progrés anomenat futur pel qual tots treballem, inclús perdem la salut arrossegant-nos al seu darrere, esperitats, lliurats a la rapidesa, a la urgència, sense mai no haver-hi arribat a ell, no mai!
L’especulació financera, els bancs, les multinacionals, els diners, en són el motor d’una excavadora que solca aquest camí de prostitució que envolta el món, aquest cercle del qual no puc eixir, no puc!
Amarrat, segrestat, ofegat, sóc captiu d’un món que m’assegura la felicitat... així m’ho venen! tanmateix, no puc evadir-me, no puc... o no vull? Potser tinc por?
Ara reclamo a la consciència les paraules.
He de ser fort, he d’obrir-me pas fins el més profund de l’ésser per arribar al meu centre, on brolla la font que amara les coses que estimo, aquest déu del bé i la seua veritable essència del viure. Experimentar aquesta espontaneïtat del present plena d’innocència i bondat... com podria, doncs, d’aquesta manera, preocupar-me pel demà? No em podria trair a mi mateix!
Ara reclamo a la consciència la saviesa.
Nu de bens materials m’han deixat, endeutat, embargat, sentenciat, emprenyat, però, què és la vida sinó l’abraçada amb aquest cosmos que avui em treu la realitat?
Perquè tot neix i mor amb mi, perquè forme part d’un tot, perquè jo també sóc arbre, pedra, món i divinitat. Sóc únic perquè no sóc res sense allò que veig, que sento, que estimo; no sóc res sense aquesta relació que m’identifica humà... com podria estar trist amb tanta vida que m’absorta? No em podria trair a mi mateix!
Ara tinc el necessari per viure i sóc feliç, deixat l’egoisme he comprés que la força de l’amor és invisible però poderosa... he restaurat el meu esperit!
Ara reclamo a la consciència la serenitat.
Ja no sento la necessitat de competir, de ser el primer, el millor, de triomfar. Ara sé que la vida no és cap competició sinó un passeig d’estima, seré, per aquest camí de bellesa que convida a la contemplació. Per fi gaudeixo del do de la raó, de les virtuts, i me n’adono d’aquella falsa felicitat que m’empedreïa el cor. Ara adverteixo els imperceptibles missatges que dia a dia rebem d’existències que molts consideren insignificants i pobres i que, tanmateix, en són conseqüència d’una magnànima estima que s’intueix necessària, complementaria i alhora lligada a nosaltres mateixos per naturalesa.
Avui he descobert la veritable grandesa dels valors de la vida, he descobert que la mort n’és un instant més de la nostra existència, car l’existència, efectivament, abraça tot el temps: el temps de l’univers, el temps de la vida i el temps de la mort. Aquest etern aparèixer i desaparèixer, aquesta inspiració i expiració d’una vida que cada instant gesta creació... nova, jove. Com, doncs, podria preocupar-me la mort? No em podria trair a mi mateix!
