dissabte, 1 de gener de 2011

IDEA DE DÉU


“La nostra condició de mortals ha de fer-nos humils per comprendre que no podem absolutitzar conceptes en assumptes que transcendeixen la nostra raó. Davant el misteri de la vida, sols cap la sàvia intuïció conscient vinguda d'un univers íntim creat per i per a l'amor: l'ésser humà”.


Elevem el nostre pensament, busquem el nostre centre i, des d'aquesta contemplació, des d’aquesta realitat, des d'aquesta mística, des d'aquesta experiència que indueix a unir el diví amb l'humà aturant el temps, lliurem la nostra ment a la llibertat que penetra la raó de l'existència.

En aquest estadi naix sublim el sentiment que invita a admirar i valorar la bellesa, la perfecció, la magnanimitat inherent a tota entitat i el sentit que de cadascuna d'elles, en la seua unicitat, en pren l'Univers... som testimonis d'aquesta harmonia, d’aquesta relació amb la vida a través de l'amor: aquest cant de lloança a l'existència que ens arriba en forma de bes diari.

Aquest nexe d'estima és necessari per poder “ésser” i “crear”, vida i amor en són immanents perquè estan units per l'esperit... descobrim la Trinitat, aquesta excelsa relació, aquesta fe, aquesta confiança segellada amb un pacte d'Amor Etern entre el Pare, el Fill i l'Esperit Sant; l'Eternitat, la Humanitat i l'Univers; l'Ànima, la Matèria i l'Esperit de totes les coses: parlem de la Vida, parlem de Déu.

Qui es coneix a si mateix ha descobert Déu dintre seu perquè ha connectat amb l'essència de l'invisible, del més enllà, percebent la força viva de l'amor en l'absència; ha sentit la pau, la joia i la felicitat eterna d'aquesta dimensió també humana; s'ha assabentat del significat de redempció comprometent-se a llaurar la seua vida amb l'amor, el lliurament, la humilitat i el sacrifici, pilars que sostenen la vida interior, espiritual, i que dona forces als sentits per poder vorer en profunditat l'essència de tot allò que esdevé en aquesta vida de trànsit; ha comprés que l'esperança pertany al present dels nostres actes i la fe al seu demà en plenitud de purificació, de glòria i de realitat.

La Vida és una Omnipresent Consciència Universal d'Amor Etern per on passem amb la seua Paraula. Nogensmenys, “jo no sóc sense allò que veig, que pense, que sento... sóc part d'un tot en relació, en harmonia”.

La llibertat de Déu és Magnànima, el lliure albir de l'ésser humà, extraordinari. Som diferents i únics en aquesta diversitat que embelleix el món, però sols podrem arribar al veritable respecte entre cultures, creences o criteris, quan humilitat i amor esdevenen claus que obrin la porta de la concòrdia, és aleshores que ens coneixem i integrem enriquint-nos mútuament en nom de l'autèntic progrés humà. La superació dels conflictes ens revela la pau que hostatja al nostre interior.

Tanmateix, de vegades no ens volem comprendre creant conteses per no saber conèixer-nos a nosaltres mateixos. Els propis deixebles de Jesús, durant els tres anys que varen conviure amb Ell, no foren capaços d'entendre el sentit del seu missatge. Fins i tot després d'haver-se presentat l'Esperit de Crist per exhortar-los, continuaren sense comprendre potser perquè sempre havien esperat un Messies que els lliurés de l'esclavitud romana. Va haver de ser el do diví de l'Esperit Sant qui obrira les seues ments perquè pogueren començar a entendre part de tot allò que el Jesús històric, el natzarè, els va deixar gravat als seus cors.

Així, no pot haver-hi un Déu persona que ens diga: Tú, fes això! i ho fem... Tú, estima açò! i ho estimem... Tú, comprèn allò! i comprenga'm. No és possible, aniria en contra de l'acompliment de l'amor i la llibertat plena. Creure en un déu personal, substància, és no creure en Déu.

L'ésser humà és part de Déu, és harmonia en un tot relacionat i en equilibri Universal. Trencar aquest equilibri és malbaratar la vida humana en favor d'un egoisme que ens allunya cada dia més de l'autèntica felicitat i pau, desplaçant l'amor del centre de les nostres vides, foragitant Déu de la nostra ànima, abstraient-nos de la natura, del nostre ecosistema còsmic i, per tant, del temps i el seu ritme connatural.

Les injustícies, la misèria i el sofriment són presents per aquests dolent procedir. L'home esdevé insolent, indolent, quan creu estar en possessió de la raó que dicta la nostra finalitat en la causa del món, aquesta raó és concupiscent i econòmica: la ciència, les especialitzacions i la tècnica amb la seua prosperitat consumptiva mancada d'humanitat així ho avala, tot ofegant aquest petit Univers d'Amor que tots tenim a dintre nosaltres i que és revelador de vida vertadera, brollar de plenitud humana.

Quan l'ésser humà deixa perdre la seua font de meditació, de contemplació; quan ignora el seu esperit, aleshores petrifica el sentiment aferrant-se a aquest món material i oblidant-se, per pànic, de la mort, sent, així, víctima de la infelicitat i l'amargura.

Per aquesta raó, davant les iniquitats que pateix ara mateix tres quartes parts de la humanitat, s'impetra, es prega a Déu per part de persones assabentades d'una Magnanimitat que mai no pot obligar, sotmetre, dominar a sobre de cap ésser vivent, sinó que, en nom d'una Llibertat i un Amor Incommensurables, intentarà obrir les ments dels seus fills a la Llum de la Veritat a través de l'Esperit Sant perquè puguen guiar-se i canviar les seues actituds.

Per aquesta causa la Justícia no és d'aquest món.

Qui ha trobat el Regne de Déu dintre seu mai no te motius per la tristesa, doncs coneix el principi i el fonament, la font i l’origen de la vida: Pare, Fill i Esperit Sant... i viu l'Eternitat, la Plenitud i l'Amor humà i diví en ell mateix.

Així doncs, que Déu ens acompanye tots els dies de la nostra vida.