divendres, 6 de gener de 2012

PER FAVOR, SIGAM CONSCIENTS DE LA REALITAT: HEM TOCAT FONS



FRUSTRACIÓ GENERAL

Frustració és el que experimenten els joves de famílies humils que han estat fent feina per poder pagar-se els estudis, que s’han sacrificat per aconseguir eixa llicenciatura universitària penjada a una paret de les seues cases i que avui no val per a res... els més afortunats estan apilant caixes en algun gran magatzem, els altres, la majoria, veuen com passen els anys sense oferir-se cap oportunitat, sense cap horitzó professional ni econòmic per a les seues vides.

Frustració és el que viu l’autònom farcit de deutes pels impagaments de la gent, amenaçat de mort per les grans superfícies, putejat pels bancs i els ICO, pels préstecs, pels creditors que volen cobrar, la seguretat social, l’assessoria, segurs, IBI, aigua, llum, telèfons i la sanció de l’inspector de consum per haver-se oblidat de ficar-li el preu a un article de l’aparador. Molts tanquen els negocis després d’anys sense pagues extres, vacances i treballant amb 39º de febre mentre pensen: “qui fora funcionari amb un 20% de retall del sou”.

Frustració és el que senten els avis que hostatgen els seus fills, mullers i nets, dinant, sopant i dormint en llurs cases perquè han segut desnonats de les seues vivendes víctimes de l’atur i d’uns bancs usurers que, en nom d’una particular regla de tres hipotecària, reclamen uns diners als infeliços foragitats que creuen en justícia cobrar. Sense habitatge i damunt endeutats, un deute que els sentència de per vida.

Frustració és la de l’ésser conscient que se n’adona cóm una gran munió de borregos s’han ficat on no podien, incitats per entitats financeres i la perniciosa propaganda de consum. Avui, molts naufraguen i s’ofeguen mentre són pocs qui esdevenen nedadors en aquest pèlag tecnòcrata i capitalista que inunda el món sencer.

Frustració és la del vertader polític o dimensió humana de la política, el qual no pot sentir-se realitzat perquè l’actual sistema polític s’allunya de la virtut i l’harmonia, dels principis i la dignitat. La justícia, per tant, tampoc es pot realitzar.
Aquests polítics saben ben bé que la recuperació del creixement és impossible.

UNA DEMOCRÀCIA DE MERCAT

Si hem de seguir els dictats dels “mercats”, si ha de ser una institució econòmica instal•lada a Brussel•les o Nova York i comandada pels capitostos i banquers del capital la que ha de determinar o donar el vist i plau als pressupostos que han d’aprovar els diferents parlaments de cada estat , què fem els ciutadans anant a votar? Deixem-nos d’històries: no som en democràcia de fa temps, sinó en tecnocràcia al servei d’un sistema capitalista que considera tot ens vivent i no vivent com objectes d’explotació. Tot és monetitzat sense compassió, per aquesta raó el socialisme ja no pot mantenir a “preu de mercat capitalista” la gratuïtat de la sanitat, educació, serveis socials, etc, obligant-se a privatitzar-ho tot. Els socialistes se n’adonen que tampoc poden “tirar pedres a qui els ha donat de menjar”... i sense dir “no” al caviar o al cava reserva que en tantes “taules gormandes” han “negociat”.

El resultat és el que tenim: una societat que viu, s’esclavitza i s’amarga pels diners en un món devastat per aquestos, què podem esperar?
Quan el poder del diner ja s’ha imposat al cultiu de les virtuts humanes, què podem esperar?

CREIXEMENT ÉS AGRESSIÓ I EXTERMINI

Quan els polítics del sistema parlen de recuperar el creixement, ho fan des d’una visió de món particular, única i unívoca que s’intenta universalitzar amb la globalització.
Partim, doncs, de l’arrogància d’una política imperial que no vol escoltar ni saber d’altres visions de món que no coincideixen amb la idea de “desenvolupament econòmic” com eina per aconseguir una qualitat de vida i estat de benestar que llurs pobles no consideren necessaris per una raó: són feliços integrats en la naturalesa, durant mil•lennis ho han sigut... ¿Qui ha anat a preguntar-los allà on hi ha multinacionals que exploten, contaminen i maten els seus hàbitats i els seus éssers volguts, si estan d’acord en canviar d’hàbits de viure? ¿Ho han fet abans d’aquestes criminals actuacions? ¿Quin mitjà de comunicació del sistema (TV, premsa), s’ocupa d’informar d’aquestos crims de lesa humanitat que ocorren tots els dies? Aquestos pobles tampoc no mereixen ser insultats tractant-los de subdesenvolupats, amb quin dret?

Som nosaltres, tanmateix, els ciutadans dels països dits “desenvolupats i democràtics”, qui hauríem d’aprendre d’aquelles cultures per així intentar reintegrar-nos en l’harmonia dinàmica de la naturalesa.

Pluralisme i interculturalitat entre pobles estàn lluny de l'ideal capitalista i la seua societat, una societat on ja és imprescindible parlar anglés per poder "tenir-te en compte", per poder "treballar" i "competir".

L’home occidental ha d’aconseguir, urgentment, desconnectar per retrobar-se amb la seua font de vida i plenitud. No hi haurà salvació de l’ésser humà sense salvació de la naturalesa.
Però, és força difícil aconseguir aquest repte per una qüestió: les democràcies ho han monetitzat tot. Els mercats financers controlen tota la economia del sistema, una economia que per sobreviure ha d’estar en continu augment, ha de créixer per necessitat. Aquesta economia és primordialment de “consum”, per aquesta raó cap “reforma laboral”, per molt que diguen els polítics i els sindicats, serà efectiva. “Més i més” és l’ideal d’aquesta: més consum, més producció, més explotació del medi, simplement no és possible, el planeta ja ens ha mostrat els seus límits.

Què és allò que fa créixer? Què enriqueix els bancs i les multinacionals? No és altra cosa que l’explotació dels recursos naturals del planeta. Empreses com Repsol o Endesa estan destruint ecosistemes i pobles originaris, exterminant, assassinant sense pietat. Com aquestes empreses hi ha centenars al món que, avalades per les polítiques d’institucions democràtiques i tecnocràtiques (BM, FMI, OMC), contribueixen a que cada dia deixen d’existir 47 espècies de flora i fauna al planeta; que cada any desapareguen 15 milions d’hectàrees de boscos tropicals; que anualment s’emeten a l’atmosfera 25.000 milions de tones de CO2; que desapareguen més de 100 llengües o cultures cada primavera; que moren 100 milions de persones de fam cada Nadal; que hi hasquen 6 vegades més de residus plàstics que plàncton als oceans (334.000 troços per Km2); que la contaminació marina provoque la mort de més d’un milió d’ocells cada any i 100.000 mamífers aquàtics; que l’erosió de sòl o degradació de la terra provoque pèrdues d’entre 5 i 7 milions d’hectàrees de terreny de cultiu anuals; que fins i tot les llavors dels principals cereals i fruites tinguen patent; tones de mercuri als rius per la mineria; contaminació per hidrocarburs i toxines per les plantes petrolíferes; extermini d’ecosistemes i emissions contaminants per les hidroelèctriques; fàbriques, autos, avions, etc.; desplaçaments de població; esclavitud infantil; guerres i un llarg etc. d’iniquitats.

Ho torne a dir: és per aquesta causa que el planeta ha dit prou, invalidant qualsevol intent de “creixement”, aquest és totalment impossible.

NO HI HAURÀ SALVACIÓ POSSIBLE

Una cosa és ben certa: si la política i els polítics han de basar la seua activitat primordialment en un control econòmic a voluntat i benefici dels “mercats” (legislant pujades d’impostos, llum, petroli, etc.) en nom del deute públic, el PIB, la inflació, l’augment de l’atur, “l’estress” de la banca, etc.; si s’al•ludeix a la competitivitat, producció i consum com a eines per, ingènua i temeràriament, “recuperar el creixement”, aleshores generarem més atur, més deteriorament del planeta i més conflictes bèl•lics, estarem cavant-nos la nostra pròpia tomba.

Hem d’unir-nos en un front contra aquest “sistema” que està deshumanitzant-nos, però abans, hem d’aconseguir aturar-nos per pensar i reflexionar què és l’ésser humà, què és la vida i a què hem vingut a aquest món.
Hem de tornar a plantejar-nos què és la política i què és el polític; què necessitem per ser feliços, per sentir-nos realitzats, per viure la plenitud.

L’important és l’estima, l’amor per la vida, per les persones i per tot el que viu i fructifica al nostre voltant. La relació entre les persones, el que diu el meu amic, el meu veí, les persones que estimo, és més important que el que diu la TV o els diàris.

Hem de fer un gran esforç que s’anomena decreixement: repartició del treball, consumir el menys possible, desmonetitzar aliments i medicaments bàsics, privar-nos d’algunes “comoditats” domèstiques, utilitzar transports públics i ecològics, utilitzar bancs ètics, reprendre economies primàries tradicionals, ser solidàris tot practicant la sobrietat, repudiar els exèrcits i la milícia, canviar la nostra percepció de la naturalesa amb actituds de respecte i integració... és aquest el veritable sacrifici que hem de fer i no aquell al qual ens “obliguen” els actuals polítics del sistema a base de fuetades a impostos per, segons ells, sortir de la crisi. Aquest decreixement portaria indefectiblement a un enfonsament de l’actual sistema (capitalista, democràtic i polític, el qual ja ha esgotat la seua credibilitat), a una crisi “conscient” no sense repressions, càstigs i injustícies per part dels governs del capital.

D’altra banda (i segurament així serà), si tot continua igual, o siga, que “la modernitat, la prosperitat i el futur han de ser en funció de la competitivitat, la producció, el consum i el creixement que ens porta l’estat de benestar, la qualitat de vida i la felicitat”, no hi haurà salvació. El que hi haurà serà més conflictes i guerres per controlar els recursos naturals. Hi haurà més contaminació, més agressió a la natura. Hi hauran més persones esclaves del sistema i més frustració... fins que el planeta diga prou.


































1 comentari:

Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.