dimarts, 13 de novembre de 2012

ARRIBA ESPANYA


Jo, que estime la meua terra, que sóc persona i poble, que sóc temps i espai, que sóc vida i llibertat.

Jo, que sóc sobirà de les meues idees, de la meua identitat, sagrada.

Jo, que parlo per dret secular aquesta llengua estimada.


Jo, arrelat en aquest meu territori, constructor en aquest conjunt de sentiments socials, dinamisme d’aquesta relació.

Jo, que vull ser digne de viure la meua nació i el seu lligam amb la societat i la política, la legislació i la justícia, les seves institucions... aquestes particularitats d’aquesta meva herència conformada per les circumstàncies històriques.

Jo, que crec fermament que “nacionalista” és aquell que pertany a la terra on va néixer, la seva nació, arrelat ella per naturalesa: per això l’estima. Perquè tot  nacionalista manifesta l’amor per la seua cultura sense deixar d’estimar la diversitat de pobles i cultures, aquesta riquesa de la mare terra: per això defensem els seus drets.

Jo, que crec tothom fill d’una nació, única i inalienable, qui parla de sobiranies amb aquestos singulars atributs? Ells, els estats!

Jo, que estimo el meu poble, pluralista, intercultural i pacifista, qui m’acusa de trair a la pàtria, de ferir-la? Ells, els estats!

Jo, que sóc veu de veus que clamen “ésser nosaltres mateixos”, volem decidir viure la nostra manera de vorer i entendre el món, exercir aquest dret primordial, inherent a la vida, qui em trau aquesta llibertat? Ells, els estats!

La unicitat, l’homogeneïtat, el monoculturalisme dels estats, es protegeixen amb lleis hipòcrites que al·ludeixen a la democràcia i la llibertat en nom d’una torre de Babel que es disputen aquestos hereus de vells imperis.

I volen que, per llei, siga fill de dues “mares”, doncs sols en tinc una, fotre! Ells moltes en tenen, quatre? No, una y grande, oi que si?

I volen, per llei, sotmetre’m, obligar-me a viure conforme a una constitució de la que no mai he participat, no he votat! Tampoc el Borbó!

I si em nego venen a per mi, les seves velles glòries volen enviar l’exèrcit contra el meu poble... pel delicte d’estimar-lo!

Però l’esperit errant de les dues caravel·les aprendran de la història per arribar a un nou món: el món de la diversitat, del respecte, dels drets, la llibertat i el diàleg, aquesta interculturalitat que uneix la diferència és l’única via de salvació en aquest món estructuralment injust... que uneix!

Arriba Espanya, a cops de rem i a poc a poc, al port d’aquesta seua realitat, no en mon de cap imperi, sinó per imperial humà.