Jo, que estime la
meua terra, que sóc persona i poble, que sóc temps i espai, que sóc vida i
llibertat.
Jo, sobirà
de les meues idees, de la meua identitat, sagrada.
Jo, que parle per
dret secular aquesta llengua estimada.
Jo, arrelat en aquest
meu territori, constructor en aquest conjunt de sentiments socials, dinamisme
de la seua relació.
Jo, que vull ser
digne de viure la meua nació i el seu lligam amb la societat i la política, la
legislació i la justícia, les seues institucions... aquestes particularitats
d’esta meua herència conformada per les circumstàncies històriques.
Jo, que crec
fermament que “nacionalista” és aquell que pertany a la terra on va néixer, la
seua nació, arrelat a ella per naturalesa: per això l’estima. Perquè tot nacionalista manifesta l’amor per la seua
cultura sense deixar d’estimar la diversitat de pobles i cultures, aquesta
riquesa de la mare terra: per això defensem els seus drets!
Jo, que crec tothom
fill d’una nació, única i inalienable, qui parla de sobiranies amb aquestos
singulars atributs? Ells, els estats!
Jo, que estime el
meu poble, pluralista, intercultural i pacifista, qui m’acusa de trair a la
pàtria, de ferir-la? Ells, els estats!
Jo, que sóc veu de
veus que clamen “ésser nosaltres mateixos”, volem decidir viure la nostra
manera de vorer i entendre el món, exercir este dret primordial, inherent a
la vida, qui em trau aquesta llibertat? Ells, els estats!
La unicitat,
l’homogeneïtat, el monoculturalisme dels estats, es protegeixen amb lleis
hipòcrites que al·ludeixen a la democràcia i la llibertat en nom d’una torre de
Babel que es disputen aquestos hereus de vells imperis.
I volen que, per
llei, siga fill de dues “mares”, doncs sols en tinc una! Ells moltes en
tenen, quatre? No, una y grande, oi que si?
I volen, per llei, sotmetre’m,
obligar-me a viure conforme a una constitució en la que mai no he participat,
no he votat! Tampoc el Borbó!
I si em negue venen
a per mi, les seues velles glòries volen enviar l’exèrcit contra el meu poble...
pel delicte d’estimar-lo!
Però l’esperit errant
de les dues caravel·les aprendran de la història per arribar a un nou món: el
món de la diversitat, del respecte, dels drets, la llibertat i el diàleg,
aquesta interculturalitat que uneix la diferència és l’única via de salvació en
aquest món estructuralment injust... que uneix!
Arriba Espanya, a
cops de rem i a poc a poc, al port d’aquesta seua realitat, no en nom de cap
imperi, sinó per imperial humà.
