dissabte, 23 de febrer de 2013

DESCONFIANÇA



Ara i aquí començo a apedaçar aquesta xàrcia,
i deixo en mans dels déus el judici per les meues intencions.

Ningú no pot amarrar els seus sentiments, fora cas,

però si que estem obligats a controlar

els seus afanys, els seus desitjos i les seues passions,

sobretot quan allò que s’anhela
ignora la profunditat d'aquest pensament,
d'altra manera seriem bèsties salvatges.

Si he caigut tant de bac és perquè m’he incorporat tantes altres vegades,
però, d’aquest darrer encara sóc a terra.
Cert és que mai no he volgut cap mal per ningú, déu em lliure,
tanmateix, aquest silenci tan feixuc
que no deixa que m’incorpore, em fa patir de debò,
i em passo les nits pensant quina classe d’estima pot generar tanta mudesa,
doncs, aquesta meua intenció és d’amistat i d’apreci, res més,
però... què hauré fet mal?
Potser no s’hagen desmarrat les meues actituds sinó les meues paraules,
i m’hagi oblidat d’allò que ve d’antic i diu
que fereix més una mala paraula que una espasa,
però, és que no hi ha hagut en mi cap paraula dolenta!
Al final, cadascú pren el pes d’importància que vol ficar-li a cada qüestió,
doncs, allà ells!
L’ésser humà és un nus dintre una xarxa de relacions,
i jo continuo aquí, assegut a terra, unint aquestos nusos d’entre tant de forat.
Però, sorgeix un dilema: com, jo que adobe aquesta xàrcia,
se’m presenten esgarrats de nou cada dia?
Quina classe d’estima por generar tant d’esquinçar?

Nogensmenys, continuaré donant tot de mi per fer confiança,
encara que els déus m’hagen d’estirar de la mà per poder alçar-me.
Potser és aquesta la seua sentència a les meues intencions.
I allà cadascú amb les seues ficcions.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

De vegades el silenci es respecte, conformitat,aprobacio. Un estar d´acord.
Altres vegades es lo mes convenient,la taula de salvacio,
si eres dona i no vols que et digin Eva una y mil voltes...
Carne de escándalo, asombrada
Aqui estoy para siempre quieta y
muda;
Jueces casi benignos me condenan
a la inmovilidad ,
y me salva de ser lapidada
el SILENCIO.
Es un poema de Maria Beneyto, a la que he tingt el gust de descobrir fa poquet, es diu " La peregrina". Es igual de bonic que de extens,em perdonaras la meua perea,sols me he atrevit en els
ultims versos. Son els que ´tinc al cap despres de lligir les teues paraules.
Una abraçada. Rosa

Lluís Ronda i Berenguer ha dit...

Gràcies Rosa.
Jo dic de vegades: "sols allò que no fem per estima pot damnar el nostre cos", però,aquesta és la pregunta: eixa mateixa estima, ¿pot fer mal a altres? Què preval, l'amor que sents per allò que estimes o la instrumentalització que fa d'aquella estima la societat i la llei en nom del progrés i economia (expropiacions de terrenys, etc.)? Això per una banda, i en l'àmbit de relació entre persones (el poema de M. Beneyto), l'amor sincer, pur, que se sent per una altra persona és quelcom perenne,etern, mai no mor, ja ho intuïsc en un escrit: és allò que mai no canvia enmig del canvi. Aquest amor és obert i pot viure moltes dimensions: el meu centre està en les persones i les coses que estimo. Parlar de "pecat" en una relació de passió amorosa entre amant i amador és una obscenitat... sempre i quant no es traeixi la confiança i l'estima d'una tercera persona, i aquí entra al joc la consciència de cadascú. Salutacions.

Anònim ha dit...

Jo m´havia centrat mes en el silenci,en eixe sentit la poesia de Beneyto ma paregut aclaridora d´ un supost silenci.No se si la hauras lligit tota peró no parla d´amor. Es el crit d´una dona mai ha estat acepta entre els seus companys poetes com ella.
Bé, tu vas per altra banda,ja t´entenc.Dius ¿pot fer mal a altres?. L´amor fer mal?. Potser siga inevitable." que no te vendan amor sin espinas" canta Sabina. L´amor es generos, i es porta mal amb la possesio (gelosia)i en consecuencia amb els convencionalismes i no et dic res amb el matrimoni...Que preval?. Aixo sols ho pot decidir cada un de nosaltre.Es una decisió i molt important. Salut. Rosa

Lluís Ronda i Berenguer ha dit...

No, no m'havia llegit el poema sencer, sols el que tu m'has referit, i clar, al parlar de Eva (pecat) i carne de escándalo, doncs jo he agafat l'altre camí. El poema és molt bonic i profund, la dona, durant molt temps ha estat apostrofada, el "gineceo" de la cultura grega ha perdurat d'alguna manera fins fa pocs anys. L'eslésia i aquella societat força masclista ha fet que, veritablement, el silenci haja sigut durant segles refugi de la dona... quanta sapiència perduda! Afortunadament i a poc a poc aquestes discriminacions van desapareixent, i dic a poc a poc perquè encara queden moltes reminiscències al respecte. Una dona intel·ligent, culta, amb una agilitat mental sobresalient, íntegra, constant, amb dimensió humana, i que arribe a un càrrec de responsabilitat social
encara és humiliada, crucifixada, escarnida i foragitada per, simplement, ser dona i no asentir ni plegar-se als consells dels "homenots". I això ho puc dir en primera persona, ho he viscut. Per això aquest poema de M. Beneyto encara batega en aquest segle XXI.