dissabte, 23 de febrer del 2013

DESCONFIANÇA



Ara i aquí començo a apedaçar aquesta xàrcia,
i deixo en mans dels déus el judici per les meues intencions.

Ningú no pot amarrar els seus sentiments, fora cas,

però si que estem obligats a controlar

els seus afanys, els seus desitjos i les seues passions,

sobretot quan allò que s’anhela
ignora la profunditat d'aquest pensament,
d'altra manera seriem bèsties salvatges.

Si he caigut tant de bac és perquè m’he incorporat tantes altres vegades,
però, d’aquest darrer encara sóc a terra.
Cert és que mai no he volgut cap mal per ningú, déu em lliure,
tanmateix, aquest silenci tan feixuc
que no deixa que m’incorpore, em fa patir de debò,
i em passo les nits pensant quina classe d’estima pot generar tanta mudesa,
doncs, aquesta meua intenció és d’amistat i d’apreci, res més,
però... què hauré fet mal?
Potser no s’hagen desmarrat les meues actituds sinó les meues paraules,
i m’hagi oblidat d’allò que ve d’antic i diu
que fereix més una mala paraula que una espasa,
però, és que no hi ha hagut en mi cap paraula dolenta!
Al final, cadascú pren el pes d’importància que vol ficar-li a cada qüestió,
doncs, allà ells!
L’ésser humà és un nus dintre una xarxa de relacions,
i jo continuo aquí, assegut a terra, unint aquestos nusos d’entre tant de forat.
Però, sorgeix un dilema: com, jo que adobe aquesta xàrcia,
se’m presenten esgarrats de nou cada dia?
Quina classe d’estima por generar tant d’esquinçar?

Nogensmenys, continuaré donant tot de mi per fer confiança,
encara que els déus m’hagen d’estirar de la mà per poder alçar-me.
Potser és aquesta la seua sentència a les meues intencions.
I allà cadascú amb les seues ficcions.