M’haveu convidat
a jugar al vostre món i no vull. Sóc d’aquí, el mateix que vosaltres, però no
us reconec i, per tant, no participaré en les vostres partides.
El meu reglament
n’és un altre.
La vida no és una
competició, per aquesta raó, ni vull competir ni vull saber-ne res de les
vostres guerres que mai no porten la pau ni la felicitat, sols a una victoria que paga un preu molt alt allunyat del vostre particular món, però necessari per mantenir
en forma aquest “sistema” assassí d’institucions financeres que dirigeix les
jugades en base als seus criteris... establerta mesura de totes les coses i
negoci de l'imperi. Així, cregueu triomfar tot alçant els braços mostrant
la medalla del progrés dalt d’un pòdium instal·lat a llom de la pobresa i la
misèria, enmig d'naturalesa destruïda i arruïnada, en tant els vostres acolits aplaudeixen les vostres misèries al compàs de
l'himne de l’extermini i l'exhauriment.
Qui s’heu cregut
que sou?
Aquí, baix els
vostres pestilents peus, sóc jo portat pel sentiment i la humanitat, de fa
temps. I continue resistint davant la vostra agressiva incitació al consum global, davant les vostres provocacions i conflictes armats en nom del capital i les riqueses, les
possessions i el poder... Però, no! Mai no he entrat al vostre joc, tot el contrari,
habite en aquest meu singular món tot esperant el jorn dels miserables, el dia del
taló d’Aquil·les… Per fer valer la justícia!
Aquest dia
s’acosta implacablement, l’esperit d’allò que hauria de ser solemne, egregi,
magnànim, em parla a la solitud, abstret del soroll i els crits de la vostra
afició.
No podeu aturar-vos
perquè el vostre joc tecnòcrata ho impedeix, la vostra criatura ha de seguir
creixent passe el que passe, pese a qui pese, no hi ha úcap altra alternativa, així haveu disposat. Heus aquí Leviatan! Heus aquí l’apocalipsi!
Davant la crisi… Més creixement! Més explotació! Més diners! Criden multinacionals i mercats dirigint
aquesta economia mundial en nom “del sistema", quatre capitostos
capitalistes que es creuen amos del món. Quanta misèria cria el vostre
progrés! Miserables!
A l’anunci mercantilista d’una
esperança de la qual res no es pot esperar, sucumbireu en aquell dia tots
vosaltres, pseudo-atletes de jocs paralògics. Nosaltres també.
Però, la vida, el
temps, són instants irrepetibles que naixen i moren amb l'ésser, i passem al
seu ritme. Aquest instant de joia i conhort serà arribat i etern, aquest moment
fugaç que valdrà més que la resta de la meua miserable existència em permetrà somriure amb l’últim criteri de la meva consciència: hauré comprés
el sentit de la meua vida.
La vertadera
esperança havia estat viva en cada batec del meu cor, doncs pertanyia al present...
i a la eternitat... Eternitat! Vida!
