dijous, 14 de març de 2013

LUDUS MUNDI


M’haveu convidat a jugar al vostre món i no vull. Sóc d’aquí, el mateix que vosaltres, però no us reconec i, per tant, no participaré en les vostres partides.

El meu reglament n’és un altre.


La vida no és una competició, per aquesta raó, ni vull competir ni vull saber-ne res de les vostres victòries que mai no porten la pau ni la felicitat, altrament, paguen un preu molt alt allunyat de les vostres butxaques, però necessari per mantenir en forma aquest “sistema” assassí d’institucions financeres que dirigeix les jugades en base als seus criteris... establerta mesura de totes les coses i negoci de l'imperi. Així, cregueu triomfar tot alçant els braços per mostrant la medalla del progrés dalt d’un pòdium instal·lat a llom de la pobresa i la misèria. I us aplaudeixen els miserables les vostres misèries al compàs de l'himne de l’extermini i l'exhauriment.

Qui s’heu cregut que sou?

Aquí, sota els vostres pestilents peus, sóc jo portat pel sentiment i la humanitat, de fa temps. I continuo resistint davant la vostra agressiva incitació consumptiva i global, davant les vostres provocacions en nom del capital i les riqueses, les possessions i el poder... però, no! mai no he entrat al vostre joc, tot el contrari, habito en aquest meu món oblidat tot esperant el jorn dels miserables, el dia del taló d’Aquil·les… per fer valer la justícia!
Aquest dia s’acosta implacablement, l’esperit d’allò que hauria d'ésser, solemne, egregi, magnànim, em parla a la solitud, abstret del soroll i els crits de la vostra afició.

No podeu aturar-vos perquè el vostre joc tecnòcrata ho impedeix, la vostra criatura ha de seguir creixent passe el que passe, pese a qui pese, no cap altra alternativa, així haveu disposat. Heus aquí Leviatan! Heus aquí l’apocalipsi!

Davant la crisi… més creixement! més explotació! més diners!  Criden multinacionals i mercats dirigint aquesta economia mundial quan “el sistema” passa fam, quatre capitostos capitalistes que així creuen arreglar-ho tot, però em furten l’aire i m’ofeguen fent parlar les meves llàgrimes al desert de les paraules... missatge d'un efluvi humà que cap cor del lucre podrà recollir. Quanta misèria cria el vostre progrés! Miserables!

A l’anunci d’una esperança de la qual res no es pot esperar, sucumbireu en aquest dia tots vosaltres, pseudo-atletes de jocs paralògics.

La vida, el temps, són instants irrepetibles que naixen i moren amb nosaltres, i passem al seu ritme. Aquest instant de joia i conhort serà arribat i etern, aquest moment fugaç que valdrà més que la resta de la meva miserable existència ha de permetre’m somriure amb l’últim criteri de la meva consciència: hauré comprés el sentit de la meva vida, mai no he sigut en soledat!

La vertadera esperança havia estat viva en cada batec del seu cor, doncs pertanyia al present... i a la eternitat... Eternitat!