dissabte, 27 de maig de 2017

FUGIM, ESTIMADA.



Voldria ser el teu pensament, hostatjar-te l’íntim racó d’estima, arribar a l’últim desig del teu cor i vorer si, per ventura,  jo hagués estat encertat...

La sensibilitat, les emocions, la tendresa, l’amor, les actituds, les accions... sols la vida ho sap valorar, no ho sents dintre teu? D’altra manera no hi hauria primavera als teus ulls. De les teues mans l’art no podria brollar-te ni esguitar cors oberts a la puresa... el meu. El que compta és la Consciència!


Si! Dóna’m la mà i no em preguntes on anem, confia en mi malgrat no vorer camí, doncs jo sabré obrir-nos pas d’entre tanta mala herba, encara que m’esgarrape els braços i m'isquen nafres als peus.

Confia en mi, estimada, i si et canses, abraça’m fort i sospira, Queixat! Plora! Però no em digues mai que no pots més, no mai! Oh, Déu! Esta mà que estreny  val més que la meua pròpia vida, arrel que m'arrela! Quant et vull! Quant t’estimo!  Les forces no m’abandonen per tu...

Si tu vols, anirem a buscar paraules a fora d’aquest insult per fer l'amistat a una bondat que no troba camins d’acollida. Enaltirem aquest noble afer d’espontaneïtat humana absent d’ulls de contemplació i esguard. Farem renéixer un teu sentiment que obra l'estima hui destruït pels caiguts en la ignomínia. Ressuscitarem la puresa d’un caràcter hui condemnat per la infame indiferència a la sublim sensibilitat.

Si! Fugirem de cors orfes de sentiment i de tendresa; fugirem d’esta societat farcida d’envejes i d’odis; fugirem d’aquells que rebutgen el cant dels ocells i la pau dels seus missatges; fugirem  de desanimats que fereixen la vida, que no arriben a escoltar el so magnànim d’una harmonia universal que genera l’origen que origina creació constant; fugirem d’indesitjables que ofenen el sagrat i diví silenci on neix el cant de veus assenyades... Sols nosaltres serem testimonis d’una sublim presència infinita i eterna que esta mundanal humanitat traeix capgirant el sentit de l’existència. Perquè no tenen remei, estimada... Mira’ls! Perden la joia del viure víctimes d’eixa epidèmia tecnològica pretesament omniscient que els aclapara i esclavitza dia a dia tot deshumanitzant-los... Confia en mi! Jo et portaré lluny d’esta mentida, d'esta virtualitat, d’esta podridura!

No, no mires al darrera! No puc demanar-li al temps que camine cap enrera, estimada, però, si vols, podem multiplicar per set cada moment d’estima aturant-lo i fent-lo etern dintre nosaltres... Aturem-nos! Ara i aquí!

Estreny-me la teua mà amb força! Ens llançarem, farcits de dolçor i tendresa, a l’abisme sense fons, insondable, d’aquest misteri d’Amor i de Vida, de Creació, i allà on brolla la seua Font, sagrada, pura, immutable, immanipulable, inexhaurible, ens abraçarem profundament amb etern  Univers. 
Mira, estimada! Esta és la Realitat que t'havien obligat a oblidar! Estem connectats! Som nexes d'unió en esta incommensurable trama anomenada Consciència Universal... Som Vida, som U!

I fins que el Cant no torne a la Paraula, no deixaré que el teu Esperit trepitge aquell món, no permetré que hostatges acords sense harmonia... et vull tant! 

Quedem-nos aquí i deixem-nos portar per l’essència de l’amor, aquí, en este infinit Univers nostre que ningú no adverteix dintre seu, dintre seu! Ells, no volen saber-ne res... quedem-nos aquí!

Consciència és la negació de la mort, la seua força és l’Amor. Si! La Consciència és el que compta, quedem-nos aquí, Gaia estimada!