dimarts, 3 de setembre de 2013

PER QUIN CAMÍ CAMINEU?


             
                 VERSIÓN CASTELLANO

Fins que la ciutadania d’aquest món occidental, democràtic i modern, no faça l’esforç d’obrir la seva ment, de ser conscients de la realitat que s’amaga al darrera d’uns mitjans de comunicació que ens matxuquen amb la idea de no haver-hi més món que el de les seves imatges i informacions, ni més veritat ni justificació que les publicades a les seves editorials, no serem consciències lliures.


El resultat d’una consciència manipulada és conseqüència d’aquesta societat mediatitzada on els seus dogmes són refugi de la presumpta infal·libilitat, on líders de l’astúcia i la hipocresia són a les cúpules d’institucions i estaments mundials dispensadors de democràcies, pau, drets i llibertats, estats de benestars i societats de progrés: sota aquests models d’usos són enganyats els nostres sentits.
Perquè, si la meva qualitat de vida ha de ser en funció de la qualitat de vida d’un ciutadà d’Iraq; si la meva actitud i acció o manipulació tècnica del medi ha de ser respectuosa vers la naturalesa i en mires als habitants d’altres indrets del planeta; si sóc conscient, si estimo la vida i me n’adono que sóc un nus més que conforma la xarxa d’aquesta totalitat d’éssers del planeta, aleshores descobreixo un món sense fronteres, sense jerarquies o cultures dominants, ple de diversitat, de pobles i cultures filles de la mare terra diferents i antagòniques en la manera d’entendre i vorer la realitat, i jo, integrat en aquesta complexitat,  he d’intentar col·laborar per preservar aquesta saviesa que l’embelleix i el mou, havent intuït que la llibertat és inherent a la vida, que la pau va amb ella i que sense un diàleg respectuós, sense amor per la vida, res de tot açò és possible. Si tinc totes aquestes conviccions, dic,  aleshores els arbres transgènics d’aquesta tecnologia capitalista que oculta el bosc de la vertadera vida desapareixeran i podré adonar-me’n de la crua realitat.

Les promeses d’aquells que dirigeixen les nacions no s’acompleixen: enganyen les persones, fereixen els seus sentiments, traeixen la seva confiança, les porten a la ruïna i la desesperació... és pitjor que un insult, tanmateix, res de tot açò es condemna, sols condemnen al ciutadà que difama a qualsevol d’aquests
capitostos. Sols detenen o agredeixen al ciutadà que protesta pels incompliments. La llei no és la justícia, per això la legislació també està en mans d’aquests líders de la indecència i el descrèdit.
Per aquesta raó veiem a joves estudiants, treballadors aturats o a ancians indignats entrar emmanillats  a les comissaries simplement per defensar els seus drets: són els nous delinqüents, demonitzats, però esdevinguts delinqüents “legals”. Callem i ho admetem?

Fa pocs dies esclataren dos artefactes a Boston matant tres persones i ferint-ne centenars d’elles en un acte inhumà i salvatge per part dels autors. Els mitjans de comunicació dediquen hores a aquest terrible succés, per moltes ciutats s’anuncien curses en homenatge a les víctimes, es succeeixen imatges de mandataris abraçant i consolant a llurs familiars, condemnes de líders d’altres nacions, etc. Evidentment, aquestes actituds són humanament necessàries.
Però, i els més de 2.000 morts de persones innocents, xiquets inclosos, que des del 2010 estan provocant els avions no tripulats o “drones” a Pakistàn en nom de la lluita contra el terrorisme? Quants hauràn mort avui? O les 2.754 víctimes innocents mortes en 2012 a Afganistan pels nostres exèrcits de la “democràcia”, de la “victòria” i de la “pau”? Quantes hauràn mort avui? O els 600 xiquets, incloses mares amb ells al braç, que moriren a causa d’una bomba “intel·ligent” a un refugi a Iraq? O els més de 500.000 xiquets morts també a Iraq en honor als quals Madelein Albright (aleshores secretaria d’estat d’EEUU) etzibà que “valgué la pena” aquelles morts? O les desenes d’indígenes assassinats diàriament pels recursos naturals arreu del món en nom de la nostra qualitat de vida? O els que moren de fam i de set a causa de  l’acaparament de les seves terres per part de multinacionals en nom de la nostra qualitat de vida? A aquestes persones innocents, xiquets, adults i ancians que moren assassinats dia rere dia en nom del terrorisme, del petroli, dels conreus industrials, de la mineria, de la nostra economia... qui les consola? qui acompanya el dolor dels seus familiars? per què els mitjans de comunicació no ens mostren aquestes imatges? per què les mitjans de comunicació no dediquen deu segons a aquestes injustícies de lesa humanitat? per què ningú no els dedica cap acte d’homenatge? per què no hi ha cap responsable d’aquests actes terroristes jutjat i condemnat pel tribunal d’Estrasburg? 

Jo sé perfectament per què. I tu? Callem i ho admetem?