dimarts, 2 d’abril de 2013

SÓC EL MEU ESPERIT




Aquell dia observava l’ocàs, un altre més que passava: el mateix sol, la mateixa muntanya, el mateix relleu, el mateix cel... però els núvols no eren pas els mateixos, passaven ràpids i versàtils com passem nosaltres: blancs, esplendorosos, opacs, junts, separats... acompleixen la seva missió i a la fi, desapareixen.

Els éssers humans ens passem la vida aferrats a creences que també són efímeres, tot allò que ve d’antic es torna va, frívol, caduc... les cultures, els costums, les religions... allò que abans era sagrat avui és mundà. La vida és metamorfosi, creació constant... som hereus del sement d’Heràclit: tot flueix, tot canvia, tot passa, panta rei... però, l'amor humà perdura!

Tanmateix... Caminem pel camí de sempre buscant el mateix de sempre, lluitant pel mateix de sempre, morint pel mateix de sempre... Pobres mortals!

Aquell dia observava l’ocàs amb ulls de pobre mortal des d’aquesta impermanència, i vaig aprendre que la vida i la mort són font d’origen que origina... creació! ara mateix.

Des d’aleshores que visc l’esperit, sóc una altra persona... l’amor humà és etern. ENLLAÇ A ESPERIT