Aquell dia observava l’ocàs, un altre més que
passava: el mateix sol, la mateixa muntanya, el mateix relleu, el mateix cel...
però els núvols no eren pas els mateixos, passaven ràpids i versàtils com passem
nosaltres: blancs, esplendorosos, opacs, junts, separats... acompleixen la seua
missió i a la fi, desapareixen.
Els éssers humans ens passem la vida aferrats
a creences que també són efímeres, tot allò que ve d’antic es torna va, frívol,
caduc... les cultures, els costums, les religions... allò que abans era sagrat hui és mundà. La vida és metamorfosi, creació constant... som hereus del
sement d’Heràclit: tot flueix, tot canvia, tot passa, panta rei... però, l'amor
humà perdura!
Tanmateix... Caminem pel camí de sempre buscant
el mateix de sempre, lluitant pel mateix de sempre, morint pel mateix de
sempre... Pobres mortals!
Aquell dia observava l’ocàs amb ulls de pobre
mortal des d’aquesta impermanència, i vaig aprendre que la vida i la mort són font
d’origen que origina... creació! ara mateix.
Des d’aleshores que visc l’esperit, sóc una
altra persona... l’amor humà és etern. ENLLAÇ A ESPERIT
