divendres, 17 de maig de 2013

A LA MORT DE L'AVI



Aquell dia no vaig plorar,
era tant el dolor, la pena,
que fins les llàgrimes restaven impotents
front aquella expressió mai viscuda.
Si, haurien de romandre humides
fins el jorn d’un bell venir record, espontani,
d’un humanal sembrat
on qualsevol podia compartir llavor  
i recollir llur fruit... oferit.

Tanta bondat, tanta saviesa
inert en aquell calaix baix aquella creu,
no mereixia el plany del plor
sinó la joia de sentir al meu cor
el seu sement a resguard.