Aquell
dia no vaig plorar,
era
tant el dolor, la pena,
que
fins les llàgrimes restaven impotents
front
aquella expressió mai viscuda.
Si, haurien
de romandre humides
fins
el jorn d’un bell venir record, espontani,
d’un humanal sembrat
on
qualsevol podia compartir llavor
i
recollir llur fruit... oferit.
Tanta
bondat, tanta saviesa
inert
en aquell calaix baix aquella creu,
no
mereixia el plany del plor
sinó
la joia de sentir al meu cor
el
seu sement a resguard.
