divendres, 17 de maig de 2013

DINTRE MI




Ara mateix, reclame la memòria de les teues paraules,
la teua imatge... serenitat.

He segut egoista... perdó!
sóc fill del meu temps!
Un temps allunyat de les persones, del present,
instal·lat en la línia de fuga d'un futur
pel qual tots lluitem, ens deixem la pell,
inclús perdem la salut al seu darrera,
a corre cuita, ràpids, amb urgència,
sense mai no haver-hi arribat a ell, no mai!


Estes monedes, què representen?
És aquest el cercle del qual
no me’n podia eixir, no podia!

Amarrat, segrestat, n’era captiu d’un món
que m’assegurava la felicitat...
així m’ho venien!

Havia de ser fort i obrir-me  pas
fins al més profund de mi,
on brolla la font dels principis immanents,
on rau la veritable essència del viure,
aquest camí d’espontaneïtat
ple d’innocència i bondat
que s’ocupa del moment que es viu...
que és viu perquè hi som!

Com podria atrevir-me, així,
a preocupar-me pel demà?

I vaig ser fort.

Nu de bens materials
només em quedes tu, vida,
oferint-me aquest present  d’amor sublim
que abraça tota la meua existència.

Farcit d’aquesta plenitud i felicitat,
què més puc demanar sent humà?