divendres, 2 de maig de 2014

EL TERRORISME DELS POBRES

                             
VERSIÓN CASTELLANO
Pere, després d’anys rodant el món, tornà al seu poble malgrat no quedar-li família. Tenia fam. Es va construir una canya de pescar amb un tros de bambú que agafà d’un contenidor. Anà al port i se’n adonà que estava vallat, havien desaparegut les nombroses barques de pesca. Al seu lloc, grans iots i centenars de vaixells de luxe. Allò que ahir fou públic avui s’havia privatitzat.

Amb el fil de cuc penjant, anà a la platja i llançà la canya... tenia fam. Al moment arribà un policia i li demanà la “llicència”. Llicència? Des de quan cal un “carnet” per pescar? No tinc diner per treure-me’l! El policia li confiscà el tros de canya sancionant-lo amb 1200€ de multa, i li digué que si el tornava a vorer pescant sense permís l’arrestaria.


Tornà a ciutat. Assegut a la vorera comença a demanar almoina. Passà un altre policia i li digué: fot el camp d’aquí! Si et torno a veure’t demanant almoina t’arrestaré!

Es ficà a buscar als contenidors, doncs en aquell poble no hi havia menjador social ni res paregut, el veié un policia des de la seua moto, s’aturà i li digué que si el tornava a vorer furgant contenidors l’arrestaria.

Obligat per la fam, es presentà sense remei a la botiga d’un antic conegut demanant-li quelcom per menjar, li donà diner per un entrepà i una llauna de cervesa. Isqué al carrer per menjar-se’l.  A l’estona passa un altre policia i començà a sancionar-lo per beure alcohol a la via pública.
Després de desfer-se de la cervesa, ell i l’entrepà arribaren a la plaça, al centre de la ciutat on hi havia una font, assegut a la seua vora intentà acabar-se l’entrepà. Arriba un altre policia i li diu que està prohibit menjar en aquella plaça i que, a més a més, l’aigua d’aquella font no era potable.
Mos a mos tornà a la botiga de l’amic i allí aconseguí un got d’aigua.

Esgotat i malalt, s’arrecerà del fred de la nit en un banc del carrer cobert amb cartrons, arribà la policia i el feu anar-se’n d’allí. On descansar? Trobà un carreró amagat i fosc, al portal d’una vella vivenda passà la nit.
A toc d’alba sortí d’allí carrer amunt, escopí per la tos i un policia que el va vorer el sancionà per tal menester a la via pública.
Passà per davant la botiga del conegut i, misericordiós, aquest li regalà una borsa de queviures i una vella bicicleta. Amb llàgrimes li donà les gràcies. Decidí fugir d’aquell ja desconegut poble d’infantesa a cops de pedal. Arribà, després d’uns dies,  a un altre poble i amarrà la bici en una farola, un agent de la llei que el veié el sancionà per aquest fet. Bicicleta en mà, caminà per la vorera demanant almoina, aconseguí 2€ d’una persona. Muntà a la bicicleta en busca d’un supermercat, però abans de baixar de la vorera un policia el va tornar a sancionar per circular amb ella entre els vianants.

Encara no havia pegat dos pedalades i sentint-se marejat, caigué a terra bruscament. L’entraren per urgència a l’hospital i a les poques hores isqué amb genèrics de paracetamol. Dos dies després aparegué sense vida en un racó humit d’aquell poble. Al seu voltant hi havia una petita foguera entre papers mig cremats amb la qual combatriria el fred... eren els resguards de les sancions.
La causa de la seva mort ni es sap ni importa:  era res, no tenia targeta sanitària ni recursos. Una víctima més del “sistema”..

Pere, fins el 40 anys havia sigut sabater artesà tot respectant la tradició familiar des dels besavis. Fer les sabates a mida, les formes, la pell, el cosit... estava abocat al fracàs, ho va perdre tot. La seva dona el va deixar per l'amant divorciat i benestant. Ell, que ja havia dimitit de societat, morí en aquelles circumstàncies als 61 anys.

Però Pere no era pobre sinó miserable, vivia en la misèria. Pobres som la majoria de treballadors i autònoms que, després de pagar impostos fiscals abusius, segurs de locals, d’autos, de vivenda, llum ,telèfon, aigua, contribució, gasolina, fem... ens queda un sou de “pobre” per poder sobreviure.

Joan, aquell conegut de Pere, viu aquesta societat on es retallen drets, ens amenacen amb noves lleis i normatives i  ens fueteja  i condemna la injustícia d’aquesta justícia prostituïda. 

Joan no podia agafar el son, tenia que pagar el model 130 corresponent als impostos trimestrals de la botiga, 800€. Però aquest mes s’ajuntava, a banda d’un l’ICO de 230€ , els 550€ del préstec de la vivenda, els 110 de llum i 52 d’agua, l’inesperat segur anual del local, 570€ i, a més a més, un deute que tenia de la reparació de l’auto, 420€. D’on tenia que treure 2500€? No podia dormir.

La seua esposa feia tres anys que era a l’atur i ja no rebia prestació. Des de feia cinc mesos el banc l’amenaçava reclamant-li més de 4000€ de lletres impagades. El seu fill d’onze anys vestia roba que li donaven amics del matrimoni. Tota la pobra recaptació de la botiga anava íntegrament destinada als queviures i pagaments bàsics. Subsistència pura... però el govern no para de pujar els impostos.

Aquell dia es llevà del llit i agafà l’auto per anar a la feina tot preocupat, trist i pensarós. Encara no havia corregut 1Km. quan l’aturà un municipal i li “clavà” una multa de 200€ per no portar el cinturó de seguretat. Si hagués sigut ric hauria pagat abans de quinze dies la meitat, 100€. Però estava condemnat a pagar la totalitat com fora. Era pobre, putejat i sense drets, com la gran majoria de la població.

Fart i fastiguejat de tot, obrí el “tuitter” en calent i escriví: “La gent hauria de sortir al carrer amb barres i obrir-los el cap als polítics”.  “Caldria ficar-li una bomba al Parlament”. “Eixos lladres s’alimenten dels nostres sofriments i sacrificis. O ells o nosaltres”.
Als dos dies arribà la Guàrdia Civil a la seva botiga i se’l emportà detingut. El condemnaren a tres anys de presó per “apologia del terrorisme”.  La ruïna fou total, la S.S., Hisenda, el Banc... li embargaren la botiga, els desnonaren i, fins i tot, li confiscaren el vell auto i l’ordinador.  Als tres dies d’aplicar-li el tercer grau (lliure, però obligat a dormir tots els dies a la cel·la), va pujar al terrat de l’edifici on vivia i es llançà al buit. Un suïcidi més.
Joan era res, una víctima més d’un “sistema” que feia anys no l'interessava publicar estadístiques de suïcidis.

“Tot allò que simbolitza l’actual sistema d’usos d’aquesta societat resta prostituït. La seva política ha esgotat tota credibilitat. Els pilars d’aquesta civilització cauen per la podrimenta d’aquells que els han manat fer. La classe treballadora és xafigada, ofegada i assassinada pel pes d’aquest capitalisme abillat de democràcia.
Però la nostra llibertat de consciència ja no pot deixar-se manipular  més per la veu d’aquestes iniqües lleis. Hem d’obeir la veu de la nostra pròpia consciència! Hem de ser nosaltres mateixos... i actuar! Cal perdre la por per guanyar la dignitat.
¡Consciència, Llibertat, Humanitat! És el nou crit de punys tancats cap aquesta Bastilla Global”.

5 comentaris:

Albert A.H. ha dit...

Molt bona aquesta descripció que has fet entre altres coses d'un Estat policial.

Salutacions

Lluís Ronda i Berenguer ha dit...

Gràcies Albert. És curiós: ells fan les lleis, ells les executen, ells ens sancionen i ells ens empresonen. I a tota aquesta gent, des de polítics i policies fins a jutges, els mantenim nosaltres, els ciutadans, amb el suor del nostre front. Els seus sous són la nostra sang.
Però aquestes noves lleis i normatives que ens amenacen i martiritzen dia a dia, no tenen res a vorer amb la voluntat del poble, tanmateix, és el poble, a fi de compte, qui permet aquestos abusos. ¡El poble es tira pedres a si mateix! ¡No se’n adona del poder que li és propi! Per això la nova llei de seguretat ciutadana no és més que una estratègia de guerra contra aquest poder popular del qual encara no és conscient una gran majoria de la ciutadania.

¡Cal perdre la por per guanyar la nostra dignitat com a persones i com a poble! I sols per la lluita s’aconsegueix allò que ens pertany com a persones i com a poble.

Albert A.H. ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Albert A.H. ha dit...

Així és. Ja fa temps que no crec en l'Estat, aquest que són les élits polítiques, militars, policials, amb la colaboració del gran capital (bancs i multinacionals), han actuat com a benefectors del poble, fent-nos creure que ens ajudaran quan calgui, però aquesta falsa seguratat i pèrdua de llibertat és un parany per manupular-nos i enganyar-nos amb el nostre consentiment perdent quasivé totes les facultats d'autogestió i realització que tenim com homes autònoms.

Lluís Ronda i Berenguer ha dit...

La preocupació per la certesa ha portat a l'obsessió per la seguretat, això crec que ho deia Descartes. Avui, la "certesa" és el dogma d'occident (el que tu dius: elits polítiques, bancs, etc.) i la "seguretat" el seu estat policial i militar amb les seves guerres preventives antiterroristes de lesa humanitat. I els pocs que sabem que la nostra consciència pura està per damunt de qualsevol llei, tenim dos camins: resignar-nos a viure en un món d'injustícies o lluitar i acabar a la presó o morts d'un tret al cap.