Plou, i des de la finestra et recorde com si fora la
primera vegada, il·lusió d’uns ulls verds d’infinita innocència on llampegava
el desig d’estar junts, aquella força ens penetrava fonent-nos en un pèlag
immens de festejos per explorar, ple de nits d’onírica passió i dies d’infinita
espera de la teua imatge, encara que fos fugaç.
Llunàtic per tu, què no faria per vore’t? Què no faries
tu? Res, ni el poder del vent ni la paor de la tempesta podien evitar nostre
encontre, que voldríem fer etern en aquells temps quan encara el dol anava pels
carrers i l’amor buscava amagatalls, per què era així? No ho enteníem.
Plou, i l’efluvi de la terra m’assaona la memòria
d’aquells dies de mestresses i de llars, dones submises al pecat del pecador: a
l’entrada del mascle, bordeller perfum que feria l’ànima... i el sopar a taula
sense dir no res. Àpats de la ira on l’absència de paraules feien trontollar el
seu silenci. Així visqueren i així moriren aquelles mares.
I nosaltres, estimada, fills d’aquells temps, encara,
fugíem a l’encontre d’un nou sentiment que s’obria com una rosa a recer
d’aquell món, allí les teues paraules
desbrossaven la meua consciencia d’espines heretades, que mai no t’han
ferit... no mai! Potser en el fons dels nostres éssers visqués aquella rosa, solemne, perenne, per fer-nos
viure cada instant com si fora el primer... d’infinita innocència, i com si
fora l’últim... d’eterna maduresa.
Plou, i per les branques d’aquest albercoc florit, corre
l’aigua a l’encontre de l’aigua, perla de llàgrimes que cau a terra,
penetrant-la, com penetrava l’amor de la vida en nosaltres. Així va néixer el fruit d’aquella ventura que
anà consumint-se a poc a poc, abans d’hora. Una rosa es marcia, la teua. Al
nostre recer, ple d’inexhaurible estima, no trobava com revifar aquell tros del meu ésser, i les llàgrimes em guanyaren la impotència...
per què els deus ho van voler així?
Durant molts anys he viscut amb por que m’isquen les espines
d’aquell primitiu legat... tants anys sense tu... però, esta societat! Es fa tan
dur despullar-me de bondat! Sempre he buscat
una nova innocència, estimada... mai no se m’ha obert cap rosa!
Plou en solitud, i des d’aquesta finestra em llançe,
desafiant el deus, a la mar del nostre oceà. Perquè com llàgrimes de pluja seré
l’aigua de la gota, que mai no es perd, que mai no mor, fonent-me amb tu en
aquesta immensitat, estimada, doncs ha d’haver-hi un nou món per explorar, i ser feliços per
sempre... la vida no és en va, així ho vàrem aprendre. Ha d’haver-hi un nou món.
