L’atàvic llegat ja no esdevé experiència a
l’actual societat. Segles de saviesa de la terra i la marina, de ritus i
costums, de diàleg amb la natura, amb el cosmos... quan el temps, la vida, era
(és) el ritme de l’ésser i no allò que hui ens marca el rellotge, l’acció
humana mostrava actituds de respecte i compromís vers l’ecosistema, tot formant
un nexe d’unió entre humans, naturalesa i cosmos, doncs no hi pot haver ésser
humà sense naturalesa, ni naturalesa sense cosmos, ni univers sense ésser humà.
Tot està interelacionat, formem un únic cos.
La realitat sempre és trinitària i l’esperit
humà el seu lligam, per ell ens sentim realitzats i assolim la plenitud, és per
aquesta causa que la crisi més important que pateix la humanitat no és la
econòmica, ni la social, ni la política, sinó la espiritual, hem negligit
l’esperit! i en conseqüència, hem arruïnat el goig de viure.
La violació constant dels ritmes sagrats de la
naturalesa o la instrumentalització de la cultura i la tradició en nom del
diner, és símptoma que l’home ha prostituït la seua essència.
Aturem-nos!! Sapiga’m escoltar les raons que brollen en tot allò que
forma part de nosaltres mateixos...
Per què busquem fora de nosaltres allò que hi
tenim a dintre?
